Segundo de Chomón
Col·laboració de Xavi Planas per al capítol Efectes especials
Segundo de Chomón (Terol, 1871 – París, 1929) va ser un director pioner del cinema fantàstic i d’animació a nivell mundial (encara que continua essent gairebé desconegut per a l’ampli públic), tècnic d’il·luminació i de fotografia, i especialista en trucatges i revelatge (comparat amb Mèliés per la seva gran capacitat tècnica i creativa, i obsessionat pel cinema en color), que va treballar amb alguns dels directors europeus més importants de l’època. No se sap si va acabar els seus estudis d’enginyeria abans de traslladar-se a París (1895-1897), on descobreix el Cinematògraf dels Lumière i coneix la vedette Julienne Alexandre Mathieu (la seva esposa). Compleix el servei militar a Cuba (1897-1898) i torna a París un any després. La seva dona treballava en els tallers d’acoloriment a mà dels fotogrames de les pel·lícules de Méliès i Chomón idea unes plantilles de cel·luloide per facilitar la feina i aconseguir més precisió en la delimitació del color (pochoir, patentat amb unes petites modificacions per Charles Pathé amb el nom de Pathécolor).
A partir de 1901, Chomón viatja sovint a Barcelona, on roda les seves primeres pel·lícules com a director (imatges de les muntanyes de Montserrat i del Tibidabo) i coneix Albert Marro i els germans Baños (futurs productors d’alguns dels seus films). Es trasllada a aquesta ciutat (1902) on esdevé representant comercial de la casa Pathé i inaugura un taller que comercialitza el seu sistema d’acoloriment. Fabrica una càmera cinematogràfica i filma pel·lícules amb trucatge de maquetes (Xoc de trens, 1902) i efectes, com la doble exposició i les sobreimpressions en adaptacions contes fantàstics (Patufet, 1903 i Gulliver en el país dels gegants, 1904). En aquesta primera etapa barcelonesa, s’associa a la societat Macaya i Marro (productors catalans que comencen a la Hispano Films) i roda sainets còmics ( Els guapos del parc) o films de caràcter bèl·lic (Els llocs de Xile, maquetes i efectes pirotècnics sobreimpressionats). També perfecciona la tècnica del pas de manubri: obtenir preses fotograma a fotograma per comprimir el temps i variar la posició dels objectes en els intervals de la filmació per animar-los.
Torna a París (1905) contractat per la Societé Pathé Frères (la productora més important del món pel monopoli que exercia sobre el cel·luloide verge, d’un cost molt reduït), que li permet investigar i experimentar (plans zenitals, moviments invertits, encadenats…) en el camp de l’animació (El castell encantat, 1908; El somni del cuiner, 1909), ninots articulats (El teatre del petit Bob, 1908) i les ombres xineses (Lladres nocturns, 1905; i La casa encantada, 1906, anuncia l’adveniment de les transparències). Cal destacar el seu brillant treball a les pel·lícules fantàstiques (bruixes, diables, inferns, dracs i cavernes, fantasmes…) i “de transformacions” (més alegres i plenes de color, fades, viatges planetaris, apoteosis florals…): La gallina dels ous d’or (Albert Capellani, 1905), El fill del Diable (Charles Lucien-Lépine, 1906), Satan es diverteix (1907), Excursió a la Lluna (Ferdinand Zecca)… A La vie et la passion de Nôtre Seigneur Jesuschrist (Lucien Nonguet, 1906-1907), Chomón va fer tots els trucatges (Jesús caminant per sobre de l’aigua, la transfiguració…), utilitzant conscientment el tràveling en interiors sobre una plataforma de rodes. L’hotel elèctric (1908, uns 140 metres de duració) és la pel·lícula més coneguda del cineasta aragonès: un hotel on tot està automatitzat i els objectes tenen vida pròpia (gràcies al pas de manubri citat abans).
Després de treballar en més de 150 pel·lícules, Chomón torna a Barcelona (1909), troba moltes dificultats i forma societat amb l’empresari de varietats Joan Fuster Garí. Va rodar 37 pel·lícules (Venjança d’un carboner, L’exemple, Amor gità, La gratitud de les flors) de caràcter populista i castís, basat en operetes, sainets i drames (Els guapos, El pobre Valbuena…). Trenca amb el seu soci (novembre 1910), aprofita per rodar documentals (L’heroica Saragossa o Girona: la Venècia espanyola) i Pathé li proporciona un estudi-productora, la “Ibérico”, on fa 11 pel·lícules (Somiar despert, El talismà del rodamón) amb més complexitat narrativa (amb el muntatge d’accions paral·leles, analepsis i prolepsis) i estudiats efectes de raccord o continuïtat.
Chomón es trasllada a Turín (1912), contractat com a operador tècnic en efectes especials per Giovanni Pastrone, director administratiu de la companyia Itala Film. A la superproducció Cabiria (1914), Chomón té un paper molt important: realitza la seqüència de l’erupció de l’Etna recorrent a l’efecte (Eugen) Schüfftan (impressionar només una part del fotograma, habitualment utilitzant maquetes), treballa la il·luminació expressionista per donar relleu als actors i objectes, i perfecciona el tràveling en interiors. La Primera Guerra Mundial suposa la disminució de la producció cinematogràfica i Chomón acaba treballant pel seu compte com soci de la productora de l’acròbata italià Luciano Albertini, Albertini Film (1919-1921). Es trasllada a París (1923) i, associat amb l’enginyer suís Ernest Zollinger, treballa en un sistema de cinema en color per bicromia alterna pel que guanya la medalla d’or de l’Exposició Internacional de Fotografia, Òptica i Cinematografia de Turín. Col·labora en la gran superproducció francesa Napoleó (Abel Gance, 1927) i el film espanyol El negro que tenía el alma blanca (Benito Perojo, 1926), i experimenta amb sistemes de cinema en color al Marroc (1928), on contrau una malaltia i mor un any després a París als 57 anys d’edat.
Resumint, Segundo de Chomón és un dels cineastes més emblemàtics a nivell internacional pel seu treball innovador en el setè art durant l’etapa muda. Era molt detallista i mil·limètric per aconseguir els seus efectes, encara que fossin efímers a la pantalla, i va treballar amb importants directors i productors a França, Itàlia i Espanya.
Col·laboració de Xavi Planas per al capítol Efectes especials