Saures

 

Col·laboració de Xavi Planas per al capítol Efectes especials

King Kong (M. Cooper i W. O’Brien, 1933) va ser una de les raons per les quals Steven Spielberg volia dur a la pantalla el bestseller de Michael Crichton (serien tres anys de producció). La recreació genètica d’animals extingits ja era un tema discutit en la literatura científica des de feia anys. El director es va reunir amb els mestres d’efectes especials: Stan Winston, Phil Tippett, Dennis Muren i Michael Lantieri, que formaven l’equip de disseny de la pel·lícula.

La idea inicial per donar vida als dinosaures es basava en la tecnologia tradicional que combinava miniatures mòbils, creades per Phil Tippett (Star Wars i Dragonslayer), amb robots de mida real, dissenyats per Stan Winston (artista expert en maquillatge que havia fet criatures per a films com Terminator, Alien i Terminator II) l’any 1991. El procés consistia en fer escultures dels saures i amb els motlles es feia la pell (làtex pintat), que es col·locava en els robots i autòmats construïts paral·lelament. Michael Lantieri supervisava la interacció d’aquests elements amb els actors i l’entorn del set, mentre que Dennis Muren dirigia l’equip a Industrial Light and Magic (ILM, empresa d’efectes especials de Califòrnia, Estats Units, fundada per George Lucas l’any 1975) i per ajuntar el material rodat amb els efectes de postproducció.

Calien plans generals a partir d’una ampliació actualitzada de l’animació tradicional. Phil Tippett va perfeccionar les tècniques “fotograma a fotograma” de Ray Harryhausen per a Jason and the Argonauts (Don Chaffey, 1963), fent que el moviment semblés més real. Però no ho era totalment (Spielberg el veia força discontinu) i Dennis Muren va suggerir fer la majoria dels dinosaures completament per ordinador. Llavors Muren i ILM estaven treballant a Terminator 2 (James Cameron, 1991) i avançant en el camp d’imatges generades per ordinador o infografia, alhora que Spielberg s’informava de com havien fet la serp d’aigua d’una altra pel·lícula de Cameron (The Abyss, 1989).

Era evident que la tecnologia informàtica avançada podia aconseguir moviments més suaus que els dels dinosaures de Phil Tippett. Hi ha l’anècdota que Spielberg i Tippett van visionar una prova on un Rex perseguia Gallimimus corrent per un camp a plena llum del dia, i Phil va dir una frase que es recuperaria a la pel·lícula: “Crec que estic en extinció.” Per tant, no es van fer servir les tècniques de Tippett a JURASSIC PARK, però Spielberg va veure que Phil podia ser el director d’imatges assistides per ordinador. Així doncs, els animadors de Phil Tippett van treballar amb l’equip d’Stan Winston i els artistes informàtics d’ILM.

De fet, Phil Tippett va jugar un paper important en la fase de postproducció. Spielberg volia donar un pas més i que els dinosaures actuessin. Calia que els animadors investiguessin i pensessin com es movien aquests animals. Phil Tippett els va ensenyar a imitar per aconseguir realisme a través de classes de mim. I els dissenyadors es van gravar al carrer fent de dinosaures per imaginar com es mourien (també van estudiar material zoològic per donar credibilitat als moviments). Mentrestant, l’equip de Tippett va trobar la manera d’adaptar el seu mètode tradicional (miniatures mòbils) a la tecnologia actual (animació infogràfica): una peça metàl·lica anomenada DID (Dispositiu Input Dinosaure), que transformava el moviment real en instruccions cibernètiques sense teclat i amb els mateixos resultats infogràfics.

Es combinaven escenes reals (el rodatge va començar l’agost de 1992) i dinosaures generats per ordinador, que havien d’interactuar amb els actors i els decorats. L’escena de la primera aparició del T-Rex es va fer en un set i la pluja va ser tot un perill, ja que l’aigua feia variar el pes del robot (més de 6 metres, un esquelet mòbil de fibra de vidre i 1200 kg d’argila, mogut per una mena d’enginy hidràulic) i tremolava (havien de assecar-lo després de rodar). L’escena va ser un èxit i Spielberg es va animar a fer un final més espectacular que el previst i donar més protagonisme al Tiranosaure, que mata els velociraptors i salva els humans (animació més complexa on els dinosaures estan fets per ordinador, sense combinar-los amb robots, i hi ha un primer pla del Rex).

A postproducció, Steven Spielberg i Michael Kahn van muntar la pel·lícula abans d’incloure els 50 plans d’imatges infogràfiques (inicis de 1993). Les maquetes d’Stan Winston es van digitalitzar per fer coherents els dinosaures mecànics (animatronics, parts dels cossos dels dinosaures) amb els infogràfics (i es van incloure detalls com l’aigua que salpicava amb les passes del Rex, que es van filmar per separat). Es van haver d’animar més de 25 dinosaures per recrear una manada de Gallimimus. Van crear una tècnica per animar diversos animals (coreografiats a partir de formes geomètriques simples) a partir del cicle d’una única criatura corrent que es va repetint (s’acaba canviant i cada Gallimimus es mou respecte l’entorn que l’envolta). La tecnologia tradicional no hagués permès moure la càmera mentre els actors corrien entre la manada, però les imatges infogràfiques sí (aconseguint un realisme comparable en alguns moments als reportatges de National Geographic).

Spielberg volia que els dinosaures fossin científicament creïbles en la mesura del possible (hi ha un estens treball de documentació darrere), alhora que permetia una certa llibertat d’acció artística (el Dilophosaurus no escup verí, però queda bé a l’escena). Els sons que emetien dinosaures també eren indispensables i un misteri (ningú sabia com eren) que es va dissimular amb la mescla de sons d’animals (dofí + morsa = crit amenaçador dels velociraptors quan persegueixen els nens per la cuina).

Col·laboració de Xavi Planas per al capítol Efectes especials