Satèl·lits
Col·laboració de Víctor Sala per al capítol Telefonia
Per fer una connexió telefònica, oblidant-nos dels cables i de la fibra òptica, hem d’aproximar-nos als satèl·lits de comunicacions. Aquests permeten que en l’actualitat la connexió telefònica entre dos punts qualsevol del planeta sigui possible.
Abans de parlar específicament dels satèl·lits útils per a la telefonia, fa falta entendre què és un satèl·lit i quines utilitats pot tenir. Un satèl·lit és un objecte que està en òrbita estable amb algun planeta o cos celeste, aquest pot ser natural (la lluna) o fabricat per l’home (llavors se’n diu artificial, com per exemple el meteosat, que és un satèl·lit per fer prediccions meteorològiques).
A priori podria semblar que els satèl·lits artificials es limiten a rebre i transmetre informació i que tenen poc potencial, però aquests tenen moltíssimes utilitats, i de fet, estan revolucionant la forma de vida moderna. Ara mateix no contemplem la vida sense un aparell de navegació GPS per conduir o sense uns mapes del temps per saber si plourà al cap de setmana…
Existeixen molts tipus de satèl·lits artificials en òrbita a la Terra per acomplir diverses funcions:
– Satèl·lits d’Observació: serveixen per cartografiar la superfícies terrestres, ja sigui per detectar instal·lacions militars d’altres països, com per comprovar l’evolució de la massa forestal del planeta.
– Satèl·lits meteorològics: que com ja hem dit abans serveixen per poder fer prediccions meteorològiques.
– Satèl·lits de navegació: serveixen per poder detectar amb precisió la posició d’algun cos a la superfície terrestre. (El famós GPS, de tecnologia nord-americana és el més conegut, però la Unió Europea està desenvolupant la seva versió, Galileu).
– Hi ha moltes altres aplicacions per als satèl·lits: científica, astronòmica, etc.. Però el que més ens interessen són els Satèl·lits de Comunicació, que serveixen per transmetre informació a grans regions de la superfície del globus terraqüi. Per exemple amb emissions de televisió, de radio, telefonia, dades…
Els Satèl·lits de Comunicació són satèl·lits artificials, per tant que han estat dissenyats per l’home, per ser una espècie d’antena flotant al cel que rep i envia informació (ja sigui en forma de vídeo, fax, veu o dades) a zones amplies de la superfície de la Terra. Aquests satèl·lits acostumen a ser d’òrbita geostacionària, o sigui que estan fixos a una altitud de 36.000 quilòmetres sobre la Terra.
Pel que fa als satèl·lits de comunicació per a transmetre telefonia, acostumen a ser satèl·lits d’òrbita baixa (LEO; low-earth-orbiting satellites), o sigui amb òrbites inferiors als 36.000 quilòmetres, i per tant un període de rotació inferior al de la Terra, que provoca que la seva posició relativa al cel canviï constantment.
El primer ús (i històricament el més important) de la comunicació per satèl·lit va ser la telefonia de llarga distància, o intercontinental. Actualment amb l’ús de la fibra òptica, fins i tot per la comunicació submarina, ha disminuït l’ús d’aquesta tecnologia. Tot i així, hi ha zones del planeta on és difícil l’ús de línia terrestre i que si no fos pels satèl·lits no podrien utilitzar el telèfon, com per exemple zones de Sud-Amèrica, de la Xina, d’Àfrica, del Canadà, de Rússia, d’Austràlia, de Grenlàndia i de l’Antàrtida.
A l’any 1990, Motorola va encetar un projecte per cobrir tota la Terra amb 66 satèl·lits. Aquests satèl·lits, anomenats Iridium, servien per proveir una cobertura pels telèfons que funcionen via satèl·lit. Els Iridium estaven distribuïts en grups d’onze en sis òrbites circumpolars (o sigui, seguint els meridians, a 750 quilòmetres d’alçada) i repartits de forma homogènia per cobrir en una quadrícula tota la terra. Cada satèl·lit té un període orbital de 90 minuts, fent que en un punt donat de la terra, el satèl·lit mes proper canviaria cada vuit minuts. Un altre sistema similar al Iridium és el Globalstar, que també són un conjunt de satèl·lits d’òrbita baixa per a proveir telefonia via satèl·lit.
En resum, aquests projectes es poden veure com una infraestructura GSM que cobreix la Terra i està “penjada al cel” (Sistema Global per a les Comunicacions Mòbils). El GSM és un estàndard mundial de segona generació (2G) per a telefonia mòbil, que és obert, no propietari i evolutiu. A escala mundial, el 70% dels usuaris de telèfons mòbils usaven aquest estàndard l’any 2001. La principal diferència del GSM amb els seus predecessors és que tant els canals de veu com els de senyalització són digitals, i per tant, el sistema també permet la transmissió de dades. S’ha de dir però, que des del 2004, s’està substituint progressivament per UMTS (Sistema Universal de Telecomunicacions Mòbils). Amb aquest sistema ja es parla de telefonia de tercera i quarta generació (3G i 4G).