Satèl·lit
Col·laboració de Alejandra Ferrer per al capítol Càlculs de navegants
Un satèl·lit és un objecte secundari que gravita en una òrbita tancada al voltant d’un planeta. La Lluna és el satèl·lit de la Terra, tanmateix, la Lluna i la Terra tenen una mida tan similar que se les pot considerar en alguns moments com un sistema de dos planetes.
El moviment de la major part dels satèl·lits coneguts del Sistema Solar al voltant dels seus planetes és directe, és a dir, d’oest a est i en la mateixa direcció que giren els seus planetes. Només certs satèl·lits de grans planetes exteriors giren en sentit invers, és a dir, d’est a oest i en direcció contrària a la dels seus planetes. Probablement van ser capturats pels camps gravitatoris dels planetes temps després de la formació del Sistema Solar. Molts astrònoms creuen que Plutó, que es mou en una òrbita independent al voltant del Sol, es va poder originar com a satèl·lit de Neptú; recentment s’ha descobert que el mateix Plutó té un satèl·lit.
Un satèl·lit artificial és qualsevol dels objectes posats en òrbita al voltant de la Terra amb gran varietat de finalitats, científiques, tecnològiques i militars. El primer satèl·lit artificial, l’Sputnik 1, va ser llançat per la Unió Soviètica el 4 d’octubre de 1957. El primer satèl·lit dels Estats Units va ser l’Explorer 1, llançat el 31 de gener de 1958, i va resultar útil per al descobriment dels cinturons de radiació de la Terra. En els anys següents es van llançar cents de satèl·lits, la major part dels quals des dels Estats Units i des de l’antiga URSS, fins a 1983, any en què l’Agència Espacial Europea va començar els seus llançaments des d’un centre espacial a la Guaiana Francesa. El 27 d’agost de 1989 es va utilitzar un coet privat per llançar un satèl·lit per primera vegada. El coet, construït i llançat per una companyia dels Estats Units, va col·locar un satèl·lit anglès de difusió televisiva en òrbita geosincrona.
En l’actualitat hi ha satèl·lits de comunicacions, navegació, militars, meteorològics, d’estudi de recursos terrestres i científics. Aquests últims s’utilitzen per estudiar l’alta atmosfera, el firmament, o per provar alguna llei física.
A finals de 1986, dels més de 3.500 satèl·lits que s’han llançat des de l’Sputnik, uns 300 estaven operatius. La major part d’ells són satèl·lits de comunicació, utilitzats per a la comunicació telefònica i la transmissió de dades digitals i imatges de televisió. Els satèl·lits meteorològics fotografien la Terra a intervals regulars en la llum visible i en l’infraroig, i proporcionen dades a les estacions meteorològiques de la Terra, per a la predicció de les condicions atmosfèriques de tot el món. Els satèl·lits de navegació permeten determinar posicions al mar amb un error límit de menys de 10 m, i també ajuden la navegació en la localització de gels i traçat de corrents oceànics. El SARSAT (Sistema de satèl·lits de recerca i rescat) controla senyals de socors de vaixells i aeronaus mitjançant una xarxa de tres satèl·lits nord-americans (NOAA-9,10,11) i dos més que van ser llançats per l’antiga Unió Soviètica.
Els instruments astronòmics col·locats a bord dels satèl·lits s’utilitzen per dur a terme observacions impossibles de realitzar des de la Terra a causa de l’absorció de radiació de l’atmosfera. Amb l’ús de detectors i telescopis de raigs X s’han descobert un gran nombre de fonts de raigs X. També és possible l’observació de la radiació ultraviolada i la detecció dels raigs gamma emesos pels objectes celestes. El 1983, amb el satèl·lit IRES d’astronomia infraroja, els astrònoms van fer les primeres observacions detallades del nucli de la nostra galàxia.
Els satèl·lits artificials s’alimenten mitjançant cèl·lules solars, mitjançant bateries que es carreguen amb les cèl·lules solars i, en alguns casos, mitjançant generadors nuclears, en els quals la calor produïda per la desintegració dels radioisòtops es converteix en energia elèctrica. Els satèl·lits estan equipats amb transmissors de radi per enviar dades, amb radioreceptors i circuits electrònics d’arxivament de dades, i amb equips de control com a sistemes de radar i de guia per al seguiment d’estrelles.
Els satèl·lits es col·loquen en òrbita mitjançant coets d’etapes múltiples, també denominats llançadors. Amb aquesta finalitat, la NASA va desenvolupar el projecte Llançadora Espacial i l’Agència Espacial Europea, el programa Ariane. En els últims temps la República Popular de la Xina ha desenvolupat el llançador Llarga Marxa, molt més barat que qualsevol dels anteriors; el temps donarà compte de la seva fiabilitat.
Col·laboració de Alejandra Ferrer per al capítol Càlculs de navegants