Rafael Sanzio

Col·laboració de Martina Rodríguez per al capítol El profeta dels números

El moviment conegut com a Renaixement va néixer a Florència (Itàlia) al principi del segle XV, i durant la primera meitat del segle següent es va estendre per la resta d’Europa. El Renaixement va representar el renéixer de les formes característiques de l’art clàssic romà i grec després d’un parèntesi de gairebé un mil·lenni. Els artistes renaixentistes, que menyspreaven l’art posterior al clàssic, van deixar de ser simples artesans, membres d’una corporació, per a convertir-se en intel·lectuals, l’art dels quals era entès com el resultat d’un únic individu.

En el Renaixement: el primer, el Quattrocento, al segle XV; i posteriorment el Cinquecento, al segle XVI: Durant el segle XVI, Florència va continuar sent la capital de l’art, però les màximes figures es van traslladar a Roma, on la cort pontifícia s’encarregava del mecenatge de la creació artística. En general, els pintors educats a Florència i “afincats” a Roma, donaven al dibuix una importància més gran que els de les altres escoles. Així, l’escola de pintura del Cinquecento va aportar tres figures gegants a la història de l’Art: Leonardo, Miquel Àngel i Rafael.

Raffaello Sanzio va néixer a Urbino, Florència, el 6 d’Abril de 1483 i va morir el mateix dia, del mateix mes, de 1520. Rafael va ser considerat un prodigi des de bén jove, i el seu art va ser extraordinàriament respectat i admirat pels seus coetanis. Tant, que després de la seva mort (prematura, amb només 37 anys), l’influent erudit Pietro Bembo escrigué al seu epitafi: “Aquesta és la tomba de Rafael que, en vida, va fer que la mare natura tingués por a ser vençuda per ell i, a la seva mort, que també tingués por de morir”.

Malgrat que va morir jove, l’obra artística de Rafael és enorme. Tant, que la crítica ha hagut d’atribuir al seu taller una bona part de les seves obres, fet que ha elevat encara més la seva consideració, perquè malgrat deixar que els seus deixebles intervinguessin en alguna de les seves creacions, mai no va signar cap obra de segona categoria.

Rafael es va formar al taller d’Il Perugino, un pintor especialitzat en plasmar un món més serè i harmoniós que el real, i que acostumava a repetir als seus quadres un mateix tipus de bellesa creat per ell. Rafael assimilà ràpidament l’estil del seu mestre, però l’enriquí observant Leonardo i Miquel Àngel, que estaven introduint concepcions artístiques mai vistes.

Així, anunciacions i diversos temes religiosos, retrats i grans composicions constitueixen els tres capítols de la seva obra. No es pot negar l’encant de les seves Madonnes ni la qualitat dels seus elements pictòrics, però l’aportació més gran és la concepció espacial, la profunditat i l’amplitud espacial en què es mouen les figures de les seves grans composicions a les Estances Vaticanes.

Un bon exemple, i potser la seva obra més reconeguda, és l’Escola d’Atenes, (1510 –1511) un fresc de gran format sobre mur situat a l’Stanza de la Signatura. Al quadre, Aristòtil i Plató, els dos grans filòsofs de l’Antiguitat, són al centre d’una representació on conviuen, sota un mateix sostre, les set Arts lliures: en primer pla, a l’esquerra, Gramàtica, Música i Aritmètica; a la dreta, també en primer pla, Geometria i Astronomia; a dalt, Retòrica i Dialèctica. A la pintura, les figures d’alguns savis del passat són representats amb els rostres d’artistes, humanistes i prínceps de la cort pontifícia.

De la mateixa manera, com a gran figura de la pintura Renaixentista, les obres de Rafael són un clar exemple dels principals trets característics de la pintura d’aquest període: l’home com a tema central i l’ús de la perspectiva, que permet donar corporeïtat a les figures (ex.: “L’escola d’Atenes”, Rafael); la utilització de la tècnica del clarobscur, consistent a definir els contorns de les figures a través dels contrastos entre les zones il·luminades i ombrejades (ex.: “La Madonna del Gran Duc”, Rafael); la invenció del retrat com a reflex d’una individualitat personal i no com a constatació de la condició social del personatge (com era a l’Edat Mitjana); i, finalment, el predomini del dibuix per damunt del color i l’ús d’esquemes formals geomètricament simples (ex.: la disposició triangular de “La Madonna de la caverna”, Rafael).

En un món dominat per la rivalitat entre Leonardo i Miquel Àngel, Rafael va ser acceptat pels erudits i dignataris de la cort papal gràcies tant al seu talent com al seu bon caràcter, trets que li van merèixer el sobrenom, des de molt jove, de “Il Divino”.

Col·laboració de Martina Rodríguez per al capítol El profeta dels números