Profunditat
Col·laboració de Núria Martínez Estopà per al capítol Tres dimensions
Es tracta d’un concepte molt utilitzat en el cinema, la pintura i la fotografia i fa referència a la distància compresa entre el punt més proper i el més allunyat de l’escena, que poden ser reproduïts en un mateix pla nítidament enfocats. Podem dir llavors que una imatge, pot ser una composició plana de formes i colors o, ans al contrari, pot provocar en l’espectador aquest efecte realista d’espai tridimensional i de volum. En el cas de la pintura, molts cops pretén ser una finestra on la representació és tan verídica com la realitat, utilitzant un efecte il·lusori de trompe-l’oeil (recurs que s’empra habitualment en pintures de caire decorativista i que consisteix a forçar l’efectisme pictòric fins a l’extrem de simular l’aparença real o corpòria de les coses, sovint amb la intenció de fer l’efecte que ressalten).
Donat que les imatges són bidimensionals i volem que generin una sensació de profunditat i de tridimensionalitat, hem de seguir diferents mètodes o principis que n’intensifiquin l’efecte. Aquests són: la superposició, la disminució de la grandària, la posició, la perspectiva lineal, les ombres i la perspectiva aèria. La superposició implica que els objectes que hi ha al davant tapin parcialment els que hi ha darrera. En veiem un exemple clar si analitzem les obres de Meléndez i de Zurbarán, ja que si un utilitza clarobscurs i superposicions per donar profunditat a la composició dels seus quadres, l’altre prescindeix de crear aquesta sensació i disposa els objectes alineats en un primer pla, aïllats els uns dels altres i amb un fort contrast de llum amb el fons.
El mètode de disminució de la grandària consisteix en reduir la mida dels objectes a mesura que augmenta la distància respecte a la persona que els mira i la seva situació com a observador. Per tant, en un conjunt d’objectes iguals, l’objecte que hi ha al davant es dibuixa més gran que el que hi ha al darrera. En el cas del cinema o la fotografia, aquest efecte s’aconsegueix disposant els objectes en diferents distàncies i separant-los del fons, aconseguint aquesta sensació òptica de proximitat i llunyania.
Quant a la posició, si analitzem una imatge, podem veure que els elements que es representen a la part inferior d’aquesta són els que estan més a prop de l’observador. De la mateixa manera, si aquests estan per sobre dels nostres ulls, com els ocells o els núvols, els que estan més a prop apareixen a la part superior de la imatge. Arribem a la conclusió, llavors, que els objectes que es veuen més propers a l’horitzó són els més allunyats de l’observador.
Quant a la perspectiva lineal, veiem que n’hi ha dos tipus, l’axonomètrica i la cònica. Segons els principis de la perspectiva cònica, les rectes que són paral·leles a la realitat cal representar-les convergents en un punt, anomenat punt de fuga. Si les rectes són horitzontals, però, el punt de fuga està a la línia de l’horitzó. En canvi, si les rectes estan en posició frontal respecte de l’observador, també han de mantenir el seu paral·lelisme a la representació. És curiós observar com la perspectiva regula geomètricament la grandària i la posició d’una sèrie d’elements iguals que estiguin alineats.
Piero de la Francesca i altres artistes del Quatrocento estaven fascinats pel descobriment de la perspectiva lineal, i això es pot apreciar en les seves obres rigorosament pensades i traçades segons les lleis de la perspectiva. En aquesta època era habitual plantejar una perspectiva frontal, amb un sol punt de fuga que dominava la mirada de l’observador. Les formes ordenades segons una quadrícula també és un tema que es troba en les obres d’aquest període i demostra l’interès per la geometria que tenien els artistes.
Les ombres fan una sensació de volum i relleu als objectes, sobretot si la llum té una direcció lateral, ja que crea un fort contrast entre les zones il·luminades i les que romanen obscures. Caravaggio utilitzava la tècnica del clarobscur per donar expressivitat a les seves obres, accentuar els volums i les formes de les figures i donar realisme i intensitat a les emocions dels personatges.
Finalment, la perspectiva aèria o atmosfèrica estudia com representar la sensació d’espai i com captar l’ambient d’un lloc, a través dels canvis en la definició, la lluminositat i el color que causa l’aire en la visió dels objectes del nostre entorn. D’aquesta manera, a mesura que els objectes s’allunyen de l’observador se suavitzen els colors, el contrast entre llum i ombra perd intensitat, les textures perden nitidesa i es veuen més difoses i tot s’impregna d’un to blavós. Leonardo da Vinci en parla al capítol “perspectiva dels colors i perspectiva aèria” del seu Tractat de Pintura.
Col·laboració de Núria Martínez Estopà per al capítol Tres dimensions