Píxel a píxel

Col·laboració de Markos Goikolea per al capítol Efectes especials

El pas de l’enregistrament fotograma a fotograma al de píxel a píxel ve donat per la introducció del cinema digital, en substitució al cel·luloide tradicional. El cinema digital es grava utilitzant una representació digital de la lluminositat i el color en cada píxel de la imatge, en lloc de quedar fixada per emulsió química en els fotogrames del cel·luloide tradicional.

Aquest canvi suposa un avenç en certs aspectes, al mateix temps que una reculada en uns altres. El digital generalment, es caracteritza per l’alta resolució de les imatges, perquè prescindeix d’alguns aspectes associats a la projecció mecànica de les pel·lícules i per les excel·lents possibilitats de post-producció per mitjans informàtics. No obstant això, el cinema cel·luloide conté mes resolució i informació en el fotograma que el cinema digital, sobretot el matisat del color és mes natural i pur i el grau de resolució és major.

Després de l’enregistrament píxel a píxel, la pel·lícula final pot ser distribuïda via disc dur, DVD o satèl·lit i pot projectar-se utilitzant un projector digital en lloc del projector tradicional. Un format comú per treballar en post-producció digital és el DPX, el qual representa la densitat del negatiu escanejat en un format de 10 bits. També és freqüent que s’utilitzi un arxiu per a cada quadre, que pot arribar als 20 o 50 megues.

De fet, un dels majors avantatges d’aquest cinema digital és que permet una post-producció molt més flexible i una infinitat de possibilitats impensables o extremadament costoses si s’empren tècniques analògiques com el film òptic tradicional. Els sistemes digitals, enfront dels sistemes de vídeo analògics, gaudeixen d’una major dimensió espacial (nombre de píxels) així com d’una major dimensió tonal (representació de la lluminositat). També tendeixen a tenir un major control sobre la colorimetria durant el procés de producció. El procés químic iniciat a l’exposar el cel·luloide a la llum ofereix la possibilitat de diversos resultats, als quals un bon cineasta és capaç de treure partit. Per contra, cada càmera digital dóna una única resposta a la llum, simplificant el procés. Una altra característica pròpia de la tecnologia digital és que la filmació i la projecció d’imatges es realitzen simultània i conjuntament amb la banda sonora, també digital.

Aquest pas del fotograma al píxel, amb tots els canvis que això està comportant ha generat un inevitable debat en el sector del cinema. Les postures van des dels entusiastes que veuen la tecnologia digital com la panacea i els avenços que el llenguatge cinematogràfic venia sol·licitant des de fa molt temps (com el popular George Lucas), fins als detractors més acèrrims que veuen en el digital la pèrdua de l’essència de la mirada fílmica (com el director espanyol Víctor Erice). En qualsevol cas, i malgrat que la majoria de les pel·lícules comercials actuals i els programes televisius de primera línia (almenys en Estats Units) encara són filmats amb pel·lícula de cel·luloide, la veritat és que l’avanç del cinema digital sembla ja una evolució.

Alguns puristes argumenten que el digital no aconsegueix la mateixa sensació que una pel·lícula gravada en cel·luloide. És cert, però, que les càmeres digitals han evolucionat ràpidament i la qualitat s’incrementa dràsticament de cada generació de maquinari a la següent. Tanmateix no assoleixen imitar ni assemblar-se al cel·luloide en resolució i naturalitat. També existeix el contra argument que al passar-se la majoria de pel·lícules de nou a rotllo de pel·lícula per a la seva projecció en les sales, la sensació del cel·luloide retorna a l’audiència. Encara que, almenys en l’actualitat, les càmeres digitals no poden arribar al mateix nivell de qualitat d’imatge que un film de 35 mm.

A la fi del segle passat, nombrosos directors notables es van declarar afins al cinema digital, afirmant que no tornarien a usar film tradicional, entre els quals s’inclouen George Lucas, David Lynch, Lars Von Trier o James Cameron. En l’extrem oposat, directors tals com Quentin Tarantino, Ridley Scott, Martin Scorsese o Steven Spielberg defensen continuar realitzant pel·lícules amb film tradicional i fins i tot opinen que mai podrà ser superat per la tecnologia digital.

Sigui com sigui, el cinema digital i el seu corresponent pas del fotograma al píxel és ja una realitat i encara que no sabem si arribarà a la qualitat del cel·luloide esperem que al menys democratitzi el món del cinema i trenqui les barreres econòmiques a l’hora de realitzar pel·lícules, donat l’estalvi de diners que pot suposar l’enregistrament digital i la possibilitat de passar el material a vídeo i editar-lo a un ordinador domèstic.

Col·laboració de Markos Goikolea per al capítol Efectes especials