Pitàgores
Col·laboració de Albert Elduque per al capítol El profeta dels números
Per al pensador grec Plató, “la música és per a l’ànima el que la gimnàstica és per al cos”. Tot i que molts filòsofs no ho han tingut en compte, al llarg de la història hi ha pensadors que s’han aturat a estudiar la música amb més o menys insistència, com és el cas del mateix Plató, Aristòtil i Nietzsche. Ara bé, abans de tots ells, Pitàgores ja s’interessà per la música, tant per la seva vessant espiritual com per la seva naturalesa numèrica. De fet, fou el primer que relacionà dues pràctiques aparentment tan diferents com són la música i les matemàtiques, elaborant una teoria musical (teleion).
Diferents autors expliquen la següent anècdota sobre Pitàgores. Es diu que un dia, en passar davant d’una ferreria, es va aturar a escoltar el so que feien els martells dels treballadors. Se n’adonà que, mentre els tres primers produïen sons harmònics, el so del quart resultava desagradable a l’oïda. Encuriosit, va demanar en préstec els martells i els penjà de quatre cordes, afegint una mica de fang al martell del so dissonant. D’aquesta manera, s’adonà que l’harmonia entre els sons que produïen les cordes era equivalent a la dels martells. També va fer l’experiment escurçant la llargada d’una corda musical; s’ha dit que un dels resultats d’aquest experiment fou la invenció del monocordi.
Amb aquesta experiència Pitàgores va deduir una llei aritmètica per a explicar els intervals musicals. Els pesos dels martells eren equivalents a 12, 9, 8 i 6; si considerem el 12 com a 1, les raons entre ells són 1, _, 2/3 i _. Per tant, prenent el 12 com a to, el 9 és la quarta, el 8 la cinquena i el 6 la vuitena. Aquestes, doncs, són les proporcions matemàtiques que hi ha d’haver entre sons harmònics, que s’originen per cordes tenses en el mateix grau. Per altra banda, Pitàgores es va adonar que les fraccions anteriors es construeixen amb els nombres 1, 2, 3 i 4, és a dir, la tetractys, que va definir com “la font i l’arrel de la naturalesa humana eterna”.
El descobriment de Pitàgores relacionava per primera vegada aspectes matemàtics i quantificables com el pes, la llargada o la tensió amb quelcom tan subjectiu com l’harmonia musical i el fet que una cadena de sons fos més o menys agradable a l’oïda. Fou, doncs, el primer en parlar de la música des del punt de vista científic, tot i que la teoria deixà de ser pràctica quan es generalitzaren els instruments de teclat d’afinació fixa.
Ara bé, Pitàgores també estudià, com altres filòsofs de l’antiguitat, la vessant espiritual de la música, elaborant la teoria de l’ethos. Per a ell, la música servia tant per a conèixer la realitat com per a purificar l’ànima (kátharsis). De fet, es poden diferenciar dos efectes diferents de la música en l’ànima: per una banda, un efecte apol·lini i sedant que pacifica l’esperit i s’aconsegueix amb el so dels instruments de corda (la lira, per exemple); per altra banda, un efecte dionisíac lligat a l’èxtasi violent de l’ànima que és possible amb els instruments de vent (per exemple, l’aulos).
Així doncs, Pitàgores és un dels filòsofs bàsics en la història de la música, ja que estudià les dues vessants d’aquest art: per una banda, el seu component abstracte i numèric, i, per l’altra, l’efecte emotiu que comporta sobre la persona. Raó i emoció, doncs, es donaven la mà en la teoria musical de Pitàgores.
Col·laboració de Albert Elduque per al capítol El profeta dels números