Pierre Schaeffer
Col·laboració de Clara Pi per al capítol Música digital
Pierre Schaeffer va néixer a Nancy (França) el 1910 i va morir a París l’any 1955. Compositor, enginyer, teòric musical… És un dels pioners de la música electrònica. Es va donar a conèixer, sobretot, per les seves investigacions sonores i la creació d’una nova manera de composar música.
Schaeffer va crear els fonaments per al desenvolupament d’un tipus de música per altaveus autònoma. Per això el 1943 va fundar un espai d’investigació dedicat a l’art radiofònic, el Studio d’Essai, més conegut pel nom que va adoptar a partir del 1946: Club d’Essai. El 1944 s’emeté la seva obra radiofònica La coquille à planetes. El 1948, a l’estudi de gravació de la Ràdio Nacional Francesa Schaeffer comença a gravar sons “naturals” (com el d’un tren, el d’una campana o el d’un tap d’ampolla obrint-se) i que després modifica a partir de manipular directament la cinta magnètica. Pierre Schaeffer va denominar a aquesta música “musique concrète”, i el 1951 va crear el Groupe de Musique Concrète. Va anomenar així aquesta música ja que; d’una banda, el material sonor que feia servir existia de manera concreta i estava gravada en un suport magnètic gràcies a un micròfon; de l’altra, els sons gravats fugen d’una fixació escrita (no es poden escriure en una partitura). La gravació d’aquests sons naturals les transferia d’una cinta a una altra, amb la tècnica pròpia del muntatge (retallar, copiar, enganxar). En feia combinacions, superposicions, canvis de direcció i de velocitat (transposició)… cosa que provocava un canvi radical en els sons originals. A més, per escoltar aquests muntatges finals emmagatzemats en una cinta magnètica no calia cap intèrpret. Tot plegat començava a ser una revolució en la forma musical i en la manera d’entendre la música.
Cal dir que l’estètica dels sons i els sorolls repetitius de la primera música concreta estava determinada, d’alguna manera, pels procediments tècnics utilitzats: els magnetòfons estaven encara en la seva primera etapa de desenvolupament. Schaeffer treballava, al principi, amb discos de vinil, i mitjançant un teclat especial podia tocar simultàniament diferents discos.
Pierre Schaeffer va realitzar les seves composicions més importants entre els anys 1948 i 1949. Algunes d’elles són Cinq études de bruits (1948), Symphonie pour un homme seul (1950), composta juntament amb Pierre Henry i coreografiada per Maurice Béjart.
La teoria musical també va ocupar bona part de la dedicació de Schaeffer. Un dels seus llibres més reconeguts és Traité des Objets Musicaux (1966), en el qual l’autor desenvolupa la teoria sobre la música concreta. Segons ell, es distingeixen entre si el cos sonor —el que produeix el so — i l’objecte sonor — el so en si mateix —. Tot i així, en una obra concreta l’oïent no ha d’establir cap mena de relació amb l’instrument que ha generat el so. En aquest tractat també va definir com a música acousmatique aquella que s’escolta per a altaveus; una música invisible.
El treball de Pierre Schaeffer va ser molt transcendent en el seu moment, alhora que va crear molta controvèrsia entre alguns estudiosos. Molts compositors es van sentir atrets per la seva escola parisina, però al cap de poc temps van entrar a l’escola compositors interessats per altres direccions, i fins i tot alguns es van manifestar en contra de la música concreta. Es va crear una ruptura, que es va percebre de manera encara més clara a partir del 1958, amb l’entrada d’una nova generació de compositors que van seguir per camins propis. L’herència de Schaeffer, però, continuava existint.
Col·laboració de Clara Pi per al capítol Música digital