Pascal i la pascalina
Col·laboració de María Sobrino per al capítol Sumadores
Blaise Pascal va néixer a Clermont-Ferrand (França) el 19 de Juny de 1623. Inquiet per la matemàtica va contribuir a la investigació sobre ciències naturals i aplicades i a la creació i perfeccionament de màquines de calcular mecàniques.
La invenció de “La Pascalina”, la primera màquina sumadora mecànica, el va consagrar com a “geni” amb tan sols 19 anys. Era l’any 1642 i la seva única intenció era ajudar al seu pare, funcionari de finances nacionals, amb la comptabilitat.
La Pascalina estava basada en un antic disseny dels grecs per a calcular les distàncies que recorrien els carruatges. El principi bàsic d’aquesta màquina calculadora encara s’utilitza als nostres dies en alguns pluviòmetres i comptaquilòmetres. El mecanisme treballa sobre una sèrie de discos associats a rodes, que porten marcats els números des del 0 al 9 a les seves circumferències. Quan una roda dóna una volta sencera, avança l’altra roda situada a la seva esquerra. Naturalment, hi ha uns indicadors sobre els anteriors discos que són els encarregats de donar la resposta que es busca.
En conjunt, l’engranatge proporcionava un mecanisme de resposta idèntic al resultat que es pot obtenir utilitzant l’aritmètica. No obstant, la Pascalina tenia diversos inconvenients. El principal era que només el mateix Pascal podia arreglar-la si s’espatllava. Per un altre costat, la Pascalina va ser el primer antecedent de “tecnofobia”, donat que els matemàtics de l’època es van oposar a l’aparició i ús d’aquest nou aparell davant la possibilitat de que la seva feina quedés substituïda.
La Pascalina va significar un gran pas endavant per a la nova era d’ordinadors. Podem garantir que Pascal és l’inventor d’un dels primers llenguatges binaris informàtics.
Es van construir 50 Pascalines, i algunes d’aquestes encara hi són a l’actualitat al museu de Ranquet a Clermond-Ferrand (França).
Al 1654, Pascal va abandonar les matemàtiques i la física per a dedicar-se a la filosofia i a la teologia.
Si hi ha una tradició complexa i difícil de perseguir a la historia de la filosofia d’Occident és la que s’inicia en Blaise Pascal per a continuar amb Kierkegaard i continuar fins a Kafka i Wittgenstein. Són els filòsofs del descentrament, els que refusen amb fúria l’antropocentrisme i al mateix cop desitjarien entendre l’home per a poder salvar-lo.
El pensament de Pascal pot ubicar-se dins de la concepció esencialista o dualista, dins del racionalisme antropològic.
Segons Pascal, l’home es composa de cos i ànima. Assenyala també que l’home coneix l’univers a través del pensament, i mitjançant aquest mateix mitjà coneix la seva pròpia condició.
Pascal afirma que l’home és un ésser de contradiccions, perquè l’home és un ésser grandiós i miserable al mateix cop. Això s’explica gràcies a que la grandesa de l’home prové del coneixement de la seva misèria.
Pascal defensa que el cos i l’ànima són dos universos units i que un és terrenal, efímer i limitat i que l’altre és espiritual, per la qual cosa ens apropem més a la eternitat de Déu, estant a l’espera de la seva Gràcia, i assenyala que la vertadera sabiduria de l’home és adonar-se de que és un ésser contradictori i conèixer la seva grandesa i misèria.
Blaise Pascal va morir el 19 d’agost de 1662 a Puy-de-Dôme, França.
Col·laboració de María Sobrino per al capítol Sumadores