Paral·laxi

Col·laboració de Verònica Navas per al capítol Mesurar l’espai

De ben segur, tots ho hem fet algun cop: estenem un braç i aixequem el dit gros, com donant el vistiplau o fent el senyal d’ok. Després, tanquem alternativament els ulls, primer un, després l’altre. Llavors… és el fons que es desplaça, o es tracta del dit? Probablement, sense saber-ho estem aplicant el principi fonamental de paral·laxi, responsable, entre d’altres coses, de la visió en relleu.

Ja dins el camp de l’astronomia, anomenem paral·laxi al moviment relatiu d’una estrella propera a la Terra respecte del fons celeste, en la mesura que el nostre planeta es desplaça seguint l’òrbita el·líptica al voltant del Sol, la qual, sabem, triga 365 dies a completar. Exactament, parlaríem de 365 dies, 6 hores, 9 minuts i 10 segons, el que coneixem com a any sideri , si bé la mesura no té gaires aplicacions pràctiques. Sí ens és més útil, però, l’any tròpic, que fixa l’any civil i marca el pas de les estacions en comptabilitzar els dos passos successius del Sol per primer punt d’Aries o, el que és el mateix, l’equinocci de primavera. L’any tròpic equival a 365’242198 dies, és a dir, 365 dies, 5 hores, 48 minuts i 45’9 segons. La paral·laxi és l’únic mètode directe de mesures estelars.

Com recordem a l’apartat anterior, Hiparc va fer servir la paral·laxi per calcular la distància entre la Terra i la Lluna observant-la des de dos punts físicament allunyats. Com més gran sigui la distància que separa els punts, major serà també la precisió dels càlculs, i això només és possible si ens situem en llocs diametralment oposats de la Terra, cadascun a 12.756 kilòmetres de distància de l’altre. (Com a curiositat apuntarem que, en estar aplatada pels pols, allà el diàmetre és aproximadament uns 42 kilòmetres menor.)

Això pot passar si, a l’hora de mesurar una estrella, la desplaçada és la Terra i no nosaltres. És a dir: quan observem l’astre amb sis mesos de diferència, obtenim dades corresponents als moments en què la Terra se situa en dos extrems oposats de la seva òrbita, amb la diferència kilomètrica de més de 12’5 km. En aquest cas, i per resoldre càlculs de distàncies estelars, donat que coneixem el diàmetre de l’òrbita de Terrestre, uns 300 milions de kilòmetres (línia de base), i l’angle de les visuals, aplicaríem el principi trigonomètric de triangulació ampliat en apartats anteriors. En tot cas, aquest mètode es fa servir quan la distància que separa els cossos celestes és tan allunyada que, amb una separació menor, no s’aprecia cap tipus de desplaçament respecte del fons. Parlem de l’anomenada paral·laxi anual.

Dins l’astronomia trobem diferents tipus de paral·laxi, entre les quals destaca la paral·laxi trigonomètrica, expressada en segons d’arc (la unitat de mesura angular més petita i més utilitzada en astronomia). També trobem la geocèntrica, la solar, la lunar i l’horitzontal, tot depenent del punt des d’on observa el radi de la Terra.

Alguns noms relacionats amb la paral·laxi són, paral·lelament al d’Hiparc de Rodes, el de Tycho de Brahe(segle XVI), reconegut pels seus estudis sobre els cometes; i el Friedrich Bessel i Thomas Henderson, els quals, al segle XIX, bressol de l’astrofísica moderna, mesuraren la primera distància estelar (amb l’estrella 61 Cygni) i la separació amb l’estel més proper al Sol, l’Alpha Centauri, respectivament.

Però el terme “paral·laxi”no només és exclussiu de l’astronomia. La física de la fotografia també en fa ús quan es tracta de designar la diferencia entre la posició física d’un objecte i aquella que percebem quan l’observem des del visor d’una càmera reflex de dos objectius, o d’una no reflex, ja que els eixos del visor i de l’objectiu son paral·lels i, per tant, no coincideixen. Fins i tot el filòsof eslovè Slavoj _i_ek el fa seu des del materialisme dialèctic, quan fa referència al “desplaçament” resultant d’observar la realitat des de dues perspectives diferents: idealisme i materialisme.

Col·laboració de Verònica Navas per al capítol Mesurar l’espai