Oskar Fischinger

 

Col·laboració de Cris López per al capítol Música visual

Dels grans artistes, sempre sorprèn l’atzar amb què s’han anat lligant tots els esdeveniments de la seva vida per donar pas a l’artista i l’obra que el públic coneix. Aquest és el cas indubtable d’Oskar Fischinger. Va néixer pràcticament al mateix temps que el cinema (al 1900), i la seva vida i obra han anat lligades a l’evolució d’aquest art.

Aquest cineasta abstracte no tenia vocació pels films des de petit, com d’altres. La seva passió era la música i estudiava diferents teories matemàtiques correlacionades amb les harmonies musicals mitjançant la construcció d’òrgans.

D’altra banda, considerat massa jove per combatre a la primera guerra mundial, va ser obligat a aprendre l’ofici d’arquitecte i com emprar les tècniques de disseny, i aquest va ser el primer contacte amb la imatge.

La incursió final en el cinema va ser impulsada per una obra de Walter Ruttman, l’artista abstracte. Fischinger va quedar tan impressionat durant la primera projecció de Light-Play Opus I, que va decidir abandonar el seu ofici d’enginyer per dedicar-se definitivament al cinema, art en el qual podia fer-ne ús dels seus coneixements de disseny i la seva passió per la música.

Els seus desitjos per aportar quelcom innovador al cinema abstracte el van portar a crear imatges radicalment diferents dels seus precursors. De l’harmonia de les coreografies de figures geomètriques de les peces Ruttman o del cert estatisme de les pel·lícules de Viking Eggeling, un altre dels gran cineastes abstractes, Fischinger va voler separar-se’n, tot creant una semàntica pròpia. Les seves obres segueixen uns ritmes circulars quasi hipnòtics que, de sobte, queden trencats per fotogrames aïllats que contrasten per forma amb els altres. Aporta disharmonia i moviment respectivament a aquests dos cineastes que van inspirar la seva obra. Exemples d’aquest primer estil de Fischinger són les seves obres Spirals o Wax Experiments. En notes que escrivia sobre les seves obres, s’aprecia el caràcter visionari de Fischinger. Aposta per la confluència de les arts i està fascinat per la força de la imatge i el moviment. Fischinger és un artista que s’avança al seu temps. Les seves idees serien totalment viables en una època actual, però estaven supeditades llavors a les limitacions tècniques i intel·lectuals.

Inclús en els seus treballs més convencionals, que feia per guanyar-se la vida com és el cas de tires de dibuixos animats, hi havia una empremta característica d’abstracció i composició de plans on les formes sinuoses eren més protagonistes que els propis personatges. Una de les col·laboracions més famoses de la seva carrera van ser els efectes especials de la pel·lícula de Fritz Lang Woman in the Moon (1929).

Un cop Walter Ruttman va deixar de fer pel·lícules abstractes anomenades romàntiques (coreografies harmòniques de formes), Fischinger va sentir llibertat per poder experimentar el camp. Així van néixer el seus Studies, una sèrie de films on es proposa resoldre diversos problemes visuals, com el moviment aerodinàmic o la profunditat.

Com s’ha dit abans, la carrera de Fischinger i la història del cinema s’anaven creant en paral·lel. Studies era la primera obra que permetia convergir imatge i música, gràcies a l’adveniment del cinema sonor. Fins aquest moment, Fischinger havia composat les peces que acompanyaven a piano durant les projeccions de les seves pel·lícules, però la tecnologia li permetia que aquestes dues arts no fossin separades.

Però, d’altra banda, si l’evolució del cinema l’ajudava a fer un pas endavant, els esdeveniments històrics el feien retrocedir en la seva carrera, o al menys li posaven fre. El partit Nazi considerava les obres abstractes com a art degenerat, com ja havia passat amb altres disciplines com la pintura. Així posaven traves a la producció i distribució del cinema abstracte, i els artistes havien de continuar la seva feina en la clandestinitat.

Tot i així, Fischinger va intentar prosseguir les seves experiències. Un cop havia pogut instaurar el so en les seves obres, li quedava un pas cap a la seva concepció de la música visual: el color. Va crear un enginy anomenat Gaspar Color amb el que va incloure les diverses tonalitats a les seves formes sinuoses. Les primeres obres fetes ja amb color i so són Kreise (Cercles) i Komposition in Blau (1935). L’èxit d’aquesta segona va col·locar Fischinger en una posició delicada amb el règim.

És aquí on neix una segona i menys fructífera etapa de l’obra de Fischinger, els anys a Estats Units. Malgrat que va realitzar de les seves obres més rodones, com Allegretto, el seu art abstracte no era comprès al cinema d’estudis i els seus intents eren rebaixats a termes més convencionals. Inclús va tenir problemes amb diverses productores.

El desencís el va portar a abandonar el cinema i dedicar-se a la pintura a l’oli, sent fidel a l’abstracció. No obstant això, no va abandonar definitivament la música visual. Als 50 va inventar un orgue de colors tal i com havien fet altres precursors interessats en aquesta conjunció de imatge i so, el Lumigraph.

No deixa de ser curiós que la carrera d’un home tan pioner, que va dedicar la seva vida a l’experimentació en la música visual anant en contra de les arts convencionals, acabés tornant als precedents d’aquesta. La seva carrera anava lligada a la descoberta, desenvolupant-se pas a pas amb l’evolució de la tecnologia i aprofitant cadascuna de les possibilitats que li oferia. Van ser les circumstàncies històriques i socials les que el van allunyar d’aquesta trajectòria admirable. En el camp de la música visual, el Lumigraph no va aportar res de nou: era un simple intent, com altres ja construïts anteriorment, de mecanitzar un procés artístic, amb el qual s’aconseguien resultats molt més mediocres que el que el propi artista ja havia aconseguit. L’única explicació possible per aquest invent era la inclinació que els homes tenen per la tecnologia i per les possibilitats que ens ofereix. Encara que, en el cas de Fischinger, ell mateix no va saber valorar que el millor llegat que havia deixat era la seva obra en si.

Col·laboració de Cris López per al capítol Música visual