Orquestra

Col·laboració de Maria Martínez Belló per al capítol Música digital

Per orquestra entenem una formació de músics més o menys nombrosos amb els seus instruments. Tot i això, originalment la paraula designava un espai dels teatres grecs i romans destinat a la representació i al cor, la part que en els teatres moderns actualment anomenem fossa orquestral, i que generalment tenia una forma circular o semicircular i se situava davant de l’escenari. La primera és una descripció molt genèrica, ja que el terme conté una multiplicitat de tipus i formes que fa que les diferències entre una a altra orquestra siguin abismals. Només cal comparar una orquestra que acompanya una òpera amb una copla que toca sardanes: els instruments i les quantitats varien substancialment.

L’orquestra per excel·lència, amb més renom, i segurament també la de més envergadura, és l’anomenada simfònica. Aquesta s’usa per a la interpretació de peces de gran format, escrites amb una quantitat molt gran d’instruments (podent arribar fins a 100), i per tant molt riques en sonoritat i timbres. De fet, el seu tamany actual requereix d’un espai molt gran degut a la gran quantitat d’instruments. L’establiment i orígens d’aquesta orquestra es remunta cap al segle XVII i XVIII, amb les successives incorporacions d’instruments degut a la seva invenció o a les seves característiques de timbre. Per posar un exemple, la incorporació de la percussió va ser degut a la influència de la música africana i asiàtica en un determinat moment. Així, doncs, a través de simfonies i òperes i la capacitat de creació i innovació dels diversos compositors de diferents corrents, l’orquestra ha arribat al seu volum i formació actuals.

L’orquestra compta amb una organització espaial en l’escenari de les diferents famílies d’instruments i entre els instruments que conté cadascuna, de manera que s’optimitzen les propietats sonores de cadascun d’ells per tal d’obtenir un resultat sonor adequat a l’altura, timbre i intensitat d’aquests. També es té en compte la quantitat d’instruments per a cada família, de manera que es puguin sentir tots independentment de la seva potència sonora. Per posar un exemple clar, si situem la percussió davant de tot, no sentirem els instruments situats al darrere perquè els tambors es menjaran tota la sonoritat. Veiem aquesta distribució segons les famílies d’instruments:

– Secció de corda. La corda fregada es situa just davant del director d’orquestra formant un semicercle ordenat per altura (d’agut a greu) que comença en la part esquerra amb els violins, segueix amb les violes i violoncels i acaba amb els contrabaixos. Aquest sector és el més nombrós de tota l’orquestra. Per altra part, la corda percutida (un piano que depenent de l’obra no hi és) i la corda premuda (l’arpa i ocasionalment la guitarra), se situen a la part posterior esquerra de l’escenari. Tampoc és molt freqüent la presència de l’arpa en les peces simfòniques.

– Secció de vent. Els instruments de vent-fusta es situen al centre, just al darrere dels de vent. Al davant de tot, les flautes i els flautins, els més aguts. Darrere d’aquests, els clarinets oboès i fagots, més greus. Els instruments de vent-metall, formats per les trompes, trompetes, trombons i tubes, se situen just darrere dels de fusta, acabant d’omplir l’espai de l’orquestra per la part posterior. El seu so més potent fa que se estiguin al darrere. Cal dir que ocasionalment hi pot haver algun corn anglès, clarinet baix o contrafagot.

– Per últim, la percussió se situa a la part posterior esquerra, al costat del piano i de l’arpa. Els instruments que conté varien molt segons la peça musical i les seves exigències, però generalment hi podem trobar timbals, campanes, plats o un xilòfon entre d’altres.

Com hem vist, hi ha instruments que resulten imprescindibles i apareixen en quasi totes les obres, com ara el violí. Però n’hi ha d’altres considerats auxiliars, que varien en funció de l’obra, com el piano o la guitarra. Normalment aquests darrers quan apareixen és en poca quantitat (un instrument o dos).

Cal esmentar la figura del director, que en aquest tipus de orquestra resulta imprescindible tot i que fins al segle XIX no es va incorporar a l’orquestra. Abans de la seva aparició, la seva funció la realitzava el primer violí, figura que encara manté una importància en el conjunt de l’orquestra. El director és qui marca el ritme i dona inici i final als diferents instruments. Sense la seva presència molt probablement hi hauria una gran descoordinació. A més a més, transfereix als instrumentistes el caràcter que vol que tingui l’obra sent fidel a les indicacions que en el seu moment va donar el compositor corresponent. La seva feina és, per tant, un treball d’interpretació i coordinació.

Hem de diferenciar l’orquestra simfònica de la d’òpera. Tot i que mantenen aproximadament els mateixos instruments, l’orquestra per òpera és molt més reduïda degut al poc espai del que disposa a la fossa i del protagonisme d’un altre instrument, ni més ni menys que la veu dels cantants. Un altre tipus d’orquestra molt usada és la de cambra, la predecessora a l’orquestra simfònica. Aquesta pot contenir tot tipus de formacions d’instruments, amb l’única condició que siguin pocs, normalment menys de 25 anys. És una agrupació musical pensada per peces de petit format. De fet, el seu nom designava l’espai on es tocava, una cambra, per tant un espai reduït.

Apart d’aquestes dues formacions més conegudes, la paraula orquestra agrupa un gran nombre de formacions diferents amb característiques pròpies. Entre elles trobem l’orquestra que usa únicament instruments de la mateixa família o en combina dues, aquelles formades per persones joves, de música popular, jazz o altres estils musicals.

Col·laboració de Maria Martínez Belló per al capítol Música digital