Ordinadors en xarxa
Col·laboració de Marta Armengol per al capítol L’ordinador personal
Potser és un pensament gairebé apocalíptic, però cada vegada més, la societat sembla abocada a relacionar-se de manera creixent a través dels ordinadors. Els xats, els fòrums i les comunitats virtuals han permès desenvolupar xarxes d’amics que mai s’han vist en persona, un pas més enllà dels amics per carta de fa uns anys, perquè l’intercanvi de dades és més ràpid, més fluït i més immediat. Naturalment, això és només aplicable a les societats del primer món, com molts d’altres luxes que les societats desenvolupades donem per descomptats. En teoria, però, la interconnexió dels ordinadors en xarxa a través d’internet permet la comunicació entre tots els humans pensants (que tinguin accés a un ordenador amb connexió a internet, s’entén).
A la seva novel·la “The Religion war”, Scott Adams proposa una teoria certament interessant. La novel·la és una trama de políticaficció al voltant d’una hipotètica Tercera Guerra Mundial entre un eix cristià i un eix musulmà, al voltant de la que s’ordeix una reflexió al voltant de l’existència i la naturalesa de Déu. S’arriba a la conclusió de que Déu, com a entitat superior a la totalitat humana, es troba a internet (internet entesa com a forma ideal), una combinació de zeros i uns de tota la informació del món, com si es tractés de les connexions neuronals del cervell de tota la humanitat, resultant quelcom més que el conjunt de tots els internautes de la Terra.
Això resulta en l’anomenada “Web 2.0”, una segona generació del fenomen d’internet, que permet accedir a una oferta gairebé il·limitada de serveis, i afavoreix les relacions d’intercanvi i de col·laboració entre els usuaris. A un nivell menys transcendental, trobem exemples com ara “Brotherhood 2.0”, l’experiment de dos germans americans que han fet el propòsit de, durant un any, no comunicar-se per cap altre mitjà que vídeos, que pengen diàriament a la seva pàgina web conjunta. Els vídeos són a la disposició del públic en general, així com diverses iniciatives proposades pels dos germans. “Brotherhood 2.0” no és més que una proposta que s’aprofita de la vasta proliferació de les webs personals, i la moda del weblog, fotolog, o, en aquest cas, el videolog, sistemes senzills d’utilitzar i gratuïts majoritàriament que permeten explotar la creativitat o la necessitat d’expressar-se de cada u.
Però la hiperconnectivitat de la xarxa també té aspectes negatius. La gent afalaga la llibertat absoluta d’internet, que permet la circulació sense límits d’opinions, però això també facilita la inclusió de continguts falsos o no contrastats (la recent inclusió d’editors a la Wikipèdia, fent menys directe el procés d’editar els articles, és una prova de la preocupació creixent per les conseqüències que es deriven de la llibertat absoluta de la xarxa), o d’opinions injurioses o creadores d’alarma social.
La majoria de països, davant la sorprenent proliferació de delictes de tota mena per internet (des d’obtenció de dades bancàries, fins a xarxes de pornografia infantil), s’han vist obligats a estudiar les característiques de la xarxa per posar-hi alguna mena de límits per garantir la seguretat dels que hi naveguen, provocant les protestes d’aquells qui defensen que internet hauria de ser un entorn lliure. El cas és que les possibilitats a la xarxa són cada vegada més àmplies i sofisticades. L’exemple més extrem potser sigui la comunitat virtual “Second Life”, on els usuaris poden crear-se un personatge i interactuar dins un món virtual exactament igual que en el real, participant en l’economia, comprant una casa, buscant feina, i interactuant amb els més de set milions d’usuaris que, a dia d’avui, estan registrats en el joc. L’èxit indiscutible de “Second Life” ens retorna al pensament inicial d’aquest comentari, a suposar que les societats desenvolupades estan destinades a dependre cada vegada més d’internet i els ordinadors per actuar i relacionar-se, i per això cal algun tipus de control per assegurar-ne el bon funcionament. Això, fins que algun altre gran invent revolucioni la comunicació humana.
Col·laboració de Marta Armengol per al capítol L’ordinador personal