Nord

Col·laboració de Alejandra Ferrer per al capítol Càlculs de navegants

El nord o septentrió és el punt cardinal que indica, sobre un meridià, la direcció al Pol Nord, punt situat a l’extrem nord de l’eix de rotació de la Terra. El nord és un dels quatre punts cardinals, situat diametralment oposat al Sud. En l’hemisferi nord, es correspon amb el punt de l’horitzó la perpendicular del qual passa per l’Estrella Polar. La ubicació o a la direcció nord són anomenades septentrional o boreal.

Nord prové del vocable noro, de l’anglès antic, i aquest deriva del protoindoeuropeu ner, que significa “esquerra”, ja que el nord està a l’esquerra quan hom enfronta el sol al matí (ortus helíac).

Septentrió deriva etimològicament del llatí septentro, -nis, (septem, set i trio, onis, bou). Els romans anomenaven Septentrium (“set bous”) a les set estrelles que conformen la constel·lació popularment coneguda com “El Carro”, que és, suposadament, la cua i les cames de l’Óssa Major. Ho denominaven així per una creença antiga segons la qual set bous tiraven permanentment de l’esfera celeste, fent-la girar sobre l’eix que passa per l’Estrella Polar. La paraula no ha variat durant aquest temps i va derivar a “septentrional” i “septentrió” amb el significat de “procedent del nord”. Aquesta paraula s’usa en general per referir-se al nord i en particular per a l’Óssa Major, el pol Nord i també a cert vent procedent del nord. Boreal deriva del llatí borelis, que és relatiu a boras (“vent del nord”). Aquest, al seu torn, està pres del grec .

La localització del nord va ser molt important en l’orientació de navegants i viatgers, ja que ha servit històricament com l’origen per a determinar la resta dels punts cardinals. Els sistemes d’orientació i localització mitjançant GPS han deixat obsolets els mètodes anteriors.

Als mapes moderns, el nord se situa convencionalment a la part superior del mateix. En aquests casos, sol dir-se que una regió o part d’un país són septentrionals quan es troben a la part superior dels mapes. Per exemple: Amèrica del Nord en contraposició amb Amèrica del Sud; Corea del Nord i Corea del Sud.

Un Pol magnètic és qualsevol dels dos punts de la superfície de la Terra cap a on és atret un extrem de l’agulla imantada de la brúixola, que sol tenir un color vermell o blavós per indicar el Nord, mentre que l’altre extrem és repel·lit. Orientar-se buscant el nord mitjançant una brúixola és un mètode poc precís, ja que el Nord magnètic no coincideix exactament amb el Pol Nord geogràfic. Al 1831, John Ross va situar el Nord magnètic a la Illa del Rei Guillem. El Nord magnètic es desplaça uns 15 km per any i al 2000 estava situat a l’Àrtic a una latitud de 80ºN. Periòdicament, en cicles de milers d’anys, el nord magnètic se situa al sud geogràfic, produint-se el que els geògrafs denominen una Reversió geomagnètica.

Per la seva banda, Robert Edwin Peary, un explorador dels Estats Units, va dirigir la primera expedició amb la intenció d’atansar el Pol Nord geogràfic terrestre, que se situa al centre de l’oceà Glacial Àrtic, en una regió coberta per gels marins que es desplacen a la deriva. L’expedició es va realitzar al 1909 i en ella també hi anaven el primer ajudant de Peary, Matthew A. Henson, i quatre iuits esquimals.

Existeixen dues possibilitats depenent de l’hemisferi on es trobi l’observador. Si es troba a l’hemisferi nord, el Nord es pot identificar mitjançant l’Estrella Polar, que coincideix aproximadament amb el Pol Nord en la constel·lació de l’Óssa Menor. En el cas contrari, si l’observador es troba a l’hemisferi sud, en realitat es determina el sud, ja que el Pol Nord es troba en aquest hemisferi ocult sota l’horitzó. Es pot determinar mitjançant un punt imaginari d’intersecció de dues estrelles de la creu austral. Aquest mètode nocturn era el més emprat pels mariners que traçaven rutes en els segles XVI i XVII, ja que amb un instrument adequat, astrolabi o un goniòmetre, també era possible determinar la latitud del lloc. Ambdós instruments eren molt necessaris per al càlcul i determinació de rutes de navegació.

En gnnomònica és possible conèixer el Nord, ja que qualsevol objecte vertical té la seva ombra al llarg de l’eix nord-sud al migdia. N’hi ha prou amb determinar l’instant en el qual es produeix per poder traçar aquesta direcció. Es pot saber al migdia ja que és l’instant del dia en el qual, aparentment, el Sol s’eleva més sobre l’horitzó i per tant és l’instant en el qual les ombres són més curtes. N’hi ha prou amb trobar aquest instant al llarg del dia per poder saber l’eix-nord sud.

El Nord se situa, de forma molt aproximada, enfront d’un observador que amb el seu braç dret assenyali el punt per on surt el Sol (ortus helíac). Aquest mètode és molt poc precís ja que només coincideix amb el nord dos dies a l’any, la resta dels dies difereix de l’ ortus fins a gairebé 30 graus. A més l’ ortus helíac és un mètode amb gran error, a causa de la refracció atmosfèrica.

Col·laboració de Alejandra Ferrer per al capítol Càlculs de navegants