Música interactiva
Col·laboració de Aida Fernández per al capítol Música digital
Poc s’imaginava Pierre Schaeffer, quan als anys quaranta va iniciar la història de la música concreta amb uns primers sons provinents del món natural que eren processats per equips electrònics, de quina manera esdevindria l’experimentació i el desenvolupament de la música unes dècades després. Més endavant, la música totalment generada per procediments electrònics a Alemanya i Estats Units, va intentar anar més enllà dels primers treballs de Schaeffer gràcies al desenvolupament científico-tècnic dels laboratoris de so.
Des de finals dels anys 60 diversos músics han intentat desvincular-se de la idea d’experimentar amb la música per la creació acadèmica com a finalitat. Alguns grups com Música Elettronica Viva, Sonic Arts Union o ONCE Group van treballar la música electrònica per oferir un món sonor més ampli. A l’ús dels sintetitzadors se li va sumar aviat el interès per crear estructures obertes i improvisades sorgides de tocar els oscil·ladors com si es tractés d’un nou instrument. Aquest intent per allunyar-se d’una música acadèmica va donar lloc al sorgiment de músics interessats per la idea de crear peces musicals generades a partir de la iniciativa i participació de qualsevol interessat. Un clar exemple d’aquesta primera passa cap a la música interactiva va ser pel filòsof i músic instrumental belga Godfried-Willem Raes, que va fundar el projecte Logos, el 1968. Aquest grup és actualment un dels col·lectius europeus més actius i amb una trajectòria més llarga en l’àmbit de la creació i interpretació amb instruments propis. Una de les bases de la seva activitat és l’emfatització del treball col·lectiu, que trenca amb la divisió amateur/professional, com a reacció a l’autoritarisme imposat per les corrents serialistes de la música. El grup busca, bàsicament, posar fi a la estandardització instrumental amb la “no-reproductibilitat” de la seva música. Godfried-Willem Raes dissenya per al grup diversos instruments acústics i electroacústics com ara generadors electrònics, equips de modulació electrònics o d’altres més excèntrics com rodes de bicicleta afinades i amplificades.
La música electroacústica amb caràcter més vital i obert va ser introduïda a finals dels anys seixanta i principis dels setanta amb els holandesos Het Leven, un grup creat a La Haya. Aquest grup apostaven per fer una música en què les invencions electròniques fossin eines de música capaces de crear més enllà dels propis límits de la música. A partir d’aquest principi, els instruments es podrien utilitzar d’una manera més tàctil i les obres incorporarien freqüentment aspectes visuals, fílmics i, en general, multimèdia, dirigits a una experiència més integradora entre l’instrument i l’ésser humà. D’aquesta manera, els aspectes tècnics de la música estarien en funció de la experimentació en les formes i els continguts de les obres, com per exemple les peces de Gilius van Bergeijk, on es treballa en la transformació de materials comuns per fer processos deconstructius o les de Dick Raaijmakers que, en els seus assajos teòrics, evidencia el seu interès en les connexions intermèdia entre l’home i la màquina.
El cas de l’estudi de música electroinstumental STEIM, fundat a Amsterdam el 1967, té més projecció ja que la seva experimentació arriba fins l’actualitat, i ha estat un element clau per al desenvolupament de la música interactiva. Cap a principis dels anys setanta, l’inventor d’instruments holandès Michel Waisvisz va començar a treballar en dispositius electrònics sensibles que responien al contacte amb les mans. D’aquesta manera van néixer els que podríem anomenar els primers instruments de música interactiva, el Cracle box i el Crackle synthesisers, uns aparells amb petites peces de goma que responien amb diferències de voltatge i so a la pressió exercida amb les mans. La idea era allunyar-se del so electrònic com una fórmula creada en un laboratori i crear instruments adaptats a les necessitats expressives de cada músic. D’aquesta manera, la creació de hardwares i softwares al STEIM es va anar enriquint amb la introducció de dispositius digitals, interfícies i controladors físics, com l’instrument experimental The Hand, creat per Waisvisz el 1984. A través de sensors que convertien la informació analògica del moviment de les mans en informació digital, dos marcs de fusta lligats a les seves mans el permetien generar sons a partir del moviment de les seves mans i braços. A partir dels anys 80, gràcies a la iniciativa de Waisvisz com a director del centre STEIM, es va introduir una llista de músics molt àmplia entre els quals hi ha, George Lewis, Martin Bartlett o Clarence Barlow. A més, l’STEIM compta amb el museu Electro Squeek Club on es mostren creacions innovadores com l’Office Organ, un ordinador adaptat com si fos una mena d’òrgan, o el Dance-o-Maric, en què la persona s’introdueix en una cabina i pot controlar els ritmes estirant d’unes cintes penjades al sostre i amb els seus propis moviments corporals. Així doncs, el grup STEIM, com d’altres creadors d’interfícies, treballen per crear senyals musicals que puguin respondre a altres sons, però també a la llum, al moviment o a les imatges.
En aquest marc, i per mencionar una innovació en el camp de la música interactiva en el territori espanyol, és interessant comentar la creació de la Reactable per part del Grup en Recerca Musical de la Universitat Pompeu Fabra que, basant-se en el disseny d’interactivitat i amb les noves tecnologies musicals, estan realitzant nombrosos estudis pel que fa al processament del senyal, l’aprenentatge automàtic o la interacció home-màquina. La idea d’aquest instrument creat per Sergi Jordà, Günter Geiger, Marcos Alonso i Martin Kaltenbrunner era aconseguir realitzar un instrument de creació de música electrònica que fos perfecte pel directe. Múltiples usuaris comparteixen el control total de l’instrument movent i fent rotar uns objectes físics sobre una superfície d’una taula circular i lluminosa. Manipulant aquests objectes, que representen els components clàssics d’un sintetitzador modular, els usuaris poden crear sons complexos i dinàmics mitjançant generadors, filtres i moduladors d’una manera tangible. La innovació d’aquest instrument ja ha cridat l’atenció de grups musicals experimentals com ara la cantant islandesa Björk, que va comprar un exemplar per la seva gira de concerts del 2007.
Com a conclusió, és interessant veure que les noves possibilitats tècniques i expressives dels mitjans interactius són força inspiradores, excitants i posen als artistes i aficionats de la música en un constant desafiament.
Col·laboració de Aida Fernández per al capítol Música digital