Metròpolis

Col·laboració de Jordi Petit per al capítol Autòmats de ficció

La pel·lícula Metròpolis, basada en la novel·la homònima de Thea von Harbou, explica la història d’una futura ciutat de l’ordre on uns pocs privilegiats viuen una plàcida existència, mentre la resta treballa per a ells en la ciutat subterrània, controlant enormes màquines. La jove Maria predica l’esperança entre els treballadors, i el fill de l’amo de Metròpolis s’enamora d’ella, després de comprovar la injustícia social que el seu pare està permetent. Llavors, l’amo ordena a un savi (Rotwang) la construcció d’un androide a imatge de Maria, que haurà de conduir a la perdició a la classe baixa. Però el robot acabarà escapant al control del científic.

El film és una feroç crítica de la societat de classes contemporània i està considerat el primer llargmetratge de ciència ficció. Va requerir una important inversió econòmica, que a punt va estar de dur a la fallida a la factoria U.F.A., situada a Babelsberg, a prop de Berlin,i que era la principal productora cinematogràfica alemanya. No obstant això, va ser un dels films de major repercussió de l’època, i avui dia és considerada una obra mestra, que va permetre a Lang obtenir la fama suficient per a poder treballar a Hollywood quan es va exiliar als EEUU.

Malauradament el film va patir (contra la voluntat de Lang) importants retallades de metratge quan va ser estrenat als EEUU, perdent-se diverses escenes per a la posteritat. A principis dels 80, es va restaurar una nova versió incloent-hi unes escenes trobades uns anys abans i diverses fotografies, a les quals se’ls hi va afegir una mica de color, efectes de so i una banda sonora contemporània, dins la qual es trobaven Freddie Mercury o Bonnie Tyler.

El perquè Metròpolis, encara malgrat tot el sofert, és una peça que conserva intacte el seu innegable impacte es deu a dos elements fonamentals: un, el menyspreat guió de Thea von Harbou, conscientment imprecís i contradictori. I per un altre banda, la mirada geomètrica, calculadora i, alhora, passional d’un Lang en la plenitud del seu talent. Cal dir, si comencem per aquest últim punt, que Metròpolis no és un film expressionista, contràriament a l’opinió majoritària que la considera l’última obra del moviment. La pel·lícula, concretament, és fruit d’un eclecticisme artístic i arquitectònic que revela, en el fons, el profund coneixement de Lang en el camp de l’arquitectura i la seva increïble mestria per a la construcció de decorats amb autèntica entitat dramàtica. Per la pel·lícula desfilen elements vinculats al futurisme d’Umberto Boccioni (el constant moviment de les màquines al començament del film i, fins i tot, el disseny del robot androgin); a l’arquitectura de la Bauhaus en tot el disseny de la Metròpolis, que sembla escenificar visualment la fusió entre l’art i l’enginyeria preconitzada per Walter Gropius, fundador de l’escola; i, fins i tot, l’ Art Déco en una gran part de la decoració d’interiors. Únicament la persecució de Maria per les grutes, amb la impressionant utilització de la llum de la llanterna com a focus d’angoixa, i l’exterior de la casa del personatge Rotwang poden ser considerats els únics enllaços que uneixen a Metròpolis amb l’expressionisme. L’impressionant talent de Lang consisteix en la fusió de tot això i, així mateix, en la creació d’un univers propi que, molt a pesar de tenir totes les influències ja esbossades, posseeix una personalitat i una consistència absolutament independent.

Igualment, la capacitat del cineasta per a controlar el ritme de la pel·lícula mitjançant un prodigiós treball de muntatge i un exacte control de la durada dels plànols, s’erigeix en un altre factor fonamental del film. La construcció narrativa de Metròpolis és laberíntica, complexa i fosca, en la qual fins a cinc situacions simultànies s’ofereixen de manera alterna, generalment estructurades en blocs de tres escissions argumentats, on els personatges de les quals es van creuant, separant i unint segons correspongui. L’exemple més evident es troba en el terç final: la persecució d’un grup d’obrers a Maria, a qui prenen pel robot que els ha conduït a la catàstrofe, es creua amb la d’un altre grup que ha trobat a l’autòmat i procedeix a la seva destrucció. El mestratge de Lang perquè tot l’entramat resulti lògic i versemblant és totalment admirable, aconseguint un aspecte de frescor i emoció tan sorprenent que tota l’armadura narrativa queda pràcticament invisible.

Resumint, Metròpolis planteja la confrontació entre classes socials a través d’una crítica al capitalisme i a les seves conseqüències alienants. La situació que es planteja, duta als extrems, serà repetida posteriorment fins a la sacietat pel cinema de ciència ficció amb tints polítics. La situació de cruel injustícia derivarà irremeiablement en un intent de revolució que tindrà conseqüències nefastes. Però tal com ho planteja Lang, la revolució del proletariat no és la solució per a acabar amb les injustícies, sinó que durà perillosament a uns i a uns altres a una situació pròxima a la destrucció total. El director alemany aconsegueix resoldre el conflicte de la forma menys adequada, mitjançant la inclusió de l’amor. Aquest final, massa idealitzat, s’ha guanyat no pocs menyspreus per part de la crítica, perquè suposa un desenllaç pueril a un conflicte tremendament complex. No és possible pensar que el fet que empresaris i obrers segellin una aliança mitjançant una simbòlica encaixada al final de la pel·lícula aporti solucions a llarg termini. Si el plantejament social i polític de Metròpolis era de gran importància, la solució que aporta Lang no aconsegueix estar a l’altura de les expectatives. No obstant això, altra cosa no pot esperar-se de l’Alemanya de 1926 i ja bastant mèrit va tenir plantejar el problema.

Existeix, finalment, un interessantísim concepte filosòfic que planeja sobre tota la pel·lícula: l’home viu servint a la màquina, ambdós s’odien profundament i finalment l’home es revela, però al final se n’adona que tots dos es necessiten mútuament per sobreviure. Anys més tard, pel·lícules com Matrix fantasiejaran amb la possibilitat contrària: la rebel·lió i el domini de les màquines i dels ordinadors sobre l’espècie humana.

Col·laboració de Jordi Petit per al capítol Autòmats de ficció