Manuel Barbadillo
Col·laboració de Aina Rosell per al capítol Càlculs vistosos
Quan parlem de la relació existent entre l’art i la tecnologia digital, més concretament informàtica, tant pel que fa a la seva situació actual com pal que fa a l’historia que han escrit juntes, se’ns fa imprescindible esmentar a l’artista espanyol Manuel Barbadillo. Si ara el podem considerar una de las figures més representatives de la neoavantguarda espanyola és perquè la seva carrera artística va desembocar (al voltant dels anys 70) en el desenvolupament, a Espanya, del computer art o art cibernètic. Partint de la figuració, la seva obra va anar evolucionant progressiva però ràpidament cap a l’abstracció; rera les etapes d’informalisme matèric i d’expressionisme abstracte, va arribar a l’abstracció geomètrica, símptoma de l’interès de Barbadillo per a l’anàlisi i el rigor de la forma, que a més podem considerar la antesala del seu posterior pensament modular.
A partir de 1964 Barbadillo va començar a usar un llenguatge i una sintaxi modular que seria decisiva en el seu contacte amb l’ordinador. La investigació, experimentació i l’aparició del seu primer mòdul en aquest any suposaven la comprensió definitiva, per part de Barbadillo, de la naturalesa binària de la forma. Una vegada en aquest estadi de pensament l’obra de Barbadillo evolucionaria paral·lelament a l’evolució de l’art cibernètic i ambdues estarien marcades per esdeveniments igualment paral·lels. D’una banda calia que artistes i informàtics entressin en contacte, i d’una altre banda, era necessari que els costos dels ordinadors s’abaratissin i la màquina es popularitzés.
En aquest sentit, el propi Barbadillo va establir que la historia de l’art cibernètic es pot dividir en tres períodes principals. Una primera etapa en què matemàtics i enginyers exploren les possibilitats gràfiques dels ordinadors; una segona etapa en què els artistes plàstics s’interessen per aquestes possibilitats i entren en contacte amb el món dels ordinadors; i una última etapa que arrenca amb l’abaratiment dels ordinadors i l’aparició de l’ordinador personal. Així doncs trobem que a l’evolució de l’obra de Barbadillo el que feia falta era que entrés en contacte amb el món de la computació i això va succeir al voltant de la creació del Seminari de Generació Automàtica de Formes Plàstiques dintre del Centre de Càlcul de la Universitat de Madrid (CCUM). Mario Barberá (director del CCUM) va considerar que l’ús de la computadora facilitaria molt la feina que Barbadillo estava duent a terme al voltant de la composició modular, i li va proposar algun tipus de col·laboració amb el centre. Barbadillo, per la seva part, es va entusiasmar amb l’idea d’investigar la possibilitats de les computadores respecte la seva obra. Va ser en aquest ambient de confiança respecte l’art cibernètic i d’entusiasme pel nou mitjà, que García Camarero va posar en marxa la creació del Seminari de Generació Automàtica de Formes Plàstiques, que es pot considerar fundat al desembre de 1968, amb membres com Barbadillo, Yturralde, Alexanco, de las Casas Gómez o Seguí de la Riva.
Els artistes participants en el seminari van anar desenvolupant les seves obres i reflexions. Barbadillo, llur obra era especialment propicia per ser tractada informàticament, per la seva part, va augmentar el número de mòduls dels seus quadres, d’un (que era com va començar al 1964) fins a quatre al 1968. Però tant Barbadillo com la resta de participants del seminari (tret de Alexanco) no dissenyaven els programes amb el que creaven les imatges. Aquesta qüestió ha sigut força criticada ja que es considera que un dels pilars fonamentals del Computer art és la importància del procés de creació de la obra i del procés de disseny del programa informàtic per davant del resultat final. Tot i així, els membres del seminari participaven activament en la elaboració d’aquests programes de manera que l’informàtic només hagués de traduir les seves indicacions al llenguatge algorítmic entès pels ordinadors.
A rel d’aquesta darrera qüestió, i per acabar, cal afegir que en el context de l’art cibernètic, tan a Espanya com a nivell internacional sempre surt a relluir un debat: la validesa o no, com a obra d’art, de les imatges generades per un ordinador; la qüestionable presència de la intencionalitat dels artistes a les funcions que realitza el programa; i la diferencia d’intencionalitat dels artistes respecte la funcionalitat del programa. A aquest respecte es diu que hi ha dos tipus d’artistes, aquells que consideren la màquina com un mitjà per a facilitar-los la feina i aquells que la consideren en sí mateixa un fi, amb capacitat creativa i criteri plàstic. Per dir-ho més rigorosament, el que podem trobar són dues actituds diferents de l’artista davant la computadora, dues actituds que segons Barbadillo (al menys en el seu cas) es donen de manera combinada. Així doncs el que Barbadillo pretenia era discernir de quina manera la computadora podria ajudar a resoldre els problemes que l’art es plantejava en aquella època resumint la seva investigació en tres punts: L’ordinador ajudaria a simplificar i sistematitzar l’obtenció de combinacions modulars; serviria per orientar a l’artista cap a aquell tipus de combinació anteriorment donada per estèticament vàlida; y per últim per comparar l’estructura algebraica de les combinacions acceptades i les rebutjades (atenent a criteris estètics) per ajudar a descobrir alguna llei vàlida de l’estructura de la imatge vertaderament estètica, és a dir, de les obres d’art i no de meres imatges digitals.
Col·laboració de Aina Rosell per al capítol Càlculs vistosos