Manades
Col·laboració de Cristina Tapia per al capítol Vida artificial
Observar una bandada d’ocells pot resultar una experiència fascinant: una multitud d’aus que es coordinen al cel i salven els obstacles que es presenten sense cap guia que mostri el camí correcte. Com pot ser que tots volin tan a prop els uns dels altres i que ni tan sols es toquin? Podríem apuntar que aquesta coordinació quasi miraculosa es deu a unes regles de comportament purament local que, a nivell general, resideix a cadascun dels ocells, juntament amb una sèrie de processadors d’informació de vol. Coneixem com funcionen aquests animals col·lectius, però és possible simular aquest mateix comportament a un ordinador?
La resposta a aquesta pregunta la té Craig Reynolds, que l’any 1986 va crear un model de moviments coordinats d’animals per a ordinador; com per exemple el moviment dels ja esmentats ocells o el dels bancs de peixos. Aquest model està basat en la geometria de tres dimensions que normalment s’utilitza al disseny o a l’animació per ordinador i el nom que van rebre el conjunt de criatures animades va ser boid.
Tal com ja hem esmentat, aquesta coordinació no es concep com a resultat d’una entitat superior que guia a la resta, fet pel qual Reynolds va donar tres senzilles regles que cada au digital havia de seguir. La primera d’aquestes regles consisteix a mantenir una mínima distància amb altres objectes i boids que hi hagi al voltant; la segona es tracta d’ajustar la velocitat d’acord amb els altres boids veïns; i la tercera estableix que s’ha de mantenir la posició en el veïnat del lloc considerat pel boid com el centre de la bandada (el “centre de gravetat” dels altres boids propers). Això vol dir que un boid pot tenir accés a qualsevol lloc de l’escenari geomètric, però els seus moviments es veuen afectats pels boids veïns. Ara bé, els boids que estan allunyats són ignorats i no afecten al comportament de l’ocell objectiu.
A més d’aquestes tres regles, en el model també s’inclou un impuls migratori que s’especifica en termes d’una direcció global per tal d’assegurar que la bandada no es quedi sempre al mateix lloc i continuï avançant . Per exemple es pot indicar que durant l’hivern els boids es dirigeixin cap a un punt determinat.
Pel que fa als obstacles, les bandada es divideix en petites bandades cada cop que topa amb un. Un cop s’ha superat la barrera, aquests grups de boids es tornen a agrupar per formar la bandada original. De la mateixa manera, si hi ha boids que vaguen per l’espai informàtic, en topar-se amb altres, aquests es reuneixen i formen una nova bandada. En tot cas, cap dels moviments individuals depèn d’una informació global, fet que li dona un alt grau de realisme, equiparant el model a la vida real.
Evidentment, no es tracta d’ocells que podem tocar o veure volar al nostre cel, sinó de meres simulacions sense una estructura física; però, a nivell col·lectiu, el que fan els boids és el mateix que el que fan els ocells reals. Sense dubte, es tracta d’un model genuí de vida artificial.
Col·laboració de Cristina Tapia per al capítol Vida artificial