Magnetòfon
Col·laboració de Gabriella Coccolo per al capítol Música digital
El 1932, AEG (Allgemeine Elektrizitatsgesellschaft) va realitzar els primers assaigs per a la construcció de gravadores de cinta magnètica. AEG comercialitzar els primers magnetòfons de filferro d’acer en 1933. AEG volia rebutjar les cintes de paper recobertes d’òxid de metall perquè es deterioraven amb gran rapidesa, per això, es va associar amb la firma química alemanya IG Fabenindustrie (IGFarben) filial de la multinacional química alemanya BASF (Badischer Anilina Und Soda Fabrik) per desenvolupar una cinta convenient. Es tractava d’una cinta flexible d’acetat de cel lulosa (material portador) coberta amb una pintura (laca) d’òxid fèrric. Aquestes cintes plàstiques eren molt més lleugeres que les anteriors de metall sòlid, el que va permetre que es fabriquessin magnetòfons més petits i menys costosos.
El 1935, AEG va exhibir el model de magnetòfon K-1 i BASF, les cintes magnètiques per a aquest, a l’Exposició Radiotécnica de Berlín. El magnetòfon K-1 era el primer model a substituir el filferro d’acer per la cinta d’acetat de cel lulosa.
El 1936, BASF fa el primer enregistrament pública que usava el Magnetòfon AEG sobre cinta magnètica d’un concert durant una visita a Alemanya de l’Orquestra Filharmònica de Londres. La gravació va tenir lloc al mateix saló de concerts de l’empresa BASF a Ludwigshaven, el 19 de novembre el del 1936. Sir Thomas Beecham dirigia a l’orquestra que interpretava la 39 simfonia de Mozart. La gravació es va realitzar a la Magnetophon AEG K2 funcionant a 100 cm/s.
A finals de 1930, els magnetòfons van ser emprats per emissores alemanyes de ràdio per gravar amb antelació els seus programes i evitar els errors de la transmissió en directe, anticipant-se a la tendència actual de la transmissió diferida de programes. L’aparició del magnetòfon va suposar una autèntica revolució tècnica en l’àmbit de la radiodifusió, ja que permetia, a més de la captació dels sons, la seva immediata reproducció.
El partit Nazi va fer servir el magnetòfon i la xarxa d’emissores radiofòniques alemanyes com a mitjà tècnic per difondre els seus missatges propagandístics i els discursos de Hitler.
L’addició d’un DC bias al cap gravadora va donar una certa millora, i el 1941, els enginyers d’AEG Hans Joachim von Braunmühl i Dr Walter Weber descubriron accidentalment la tècnica de cinta AC bias en què l’addició d’un to inaudible de alta freqüència resultava com una sorprenent millora de la qualitat del so. Els mitjans magnètics són essencialment no-lineal, però l’AC bias va ser una tècnica mitjançant la qual la magnetització de la cinta es va quedar en un estat proporcional a la instantània del senyal elèctrica d’àudio. El Magnetophon va convertir en un sistema de gravació d’alta fidelitat que va superar gravació gramófononica (que era de 78 rpm en aquest temps).
El 1942, Helmut Kruger va realitzar les primeres gravacions de cinta magnètiques estereofònica (de dos canals), per a la ràdio alemanya a Berlín.
Amb el temps, els enginyers dels estudis d’àudio havien descobert la manera de tallar i empalmar la cinta (és a dir, editar). De forma pràctica, això significava que si, per exemple, durant un enregistrament un músic s’equivocava, hi havia la possibilitat d’eliminar aquest error i introduir la correcció adequada, sense haver de repetir la totalitat de la gravació.
Després de la Segona Guerra Mundial, el 1945, quan els aliats van ocupar Alemanya, sorpresos per la gran qualitat tècnica dels magnetòfons, van enviar diverses unitats a Estats Units, Gran Bretanya i França; perquè fossin estudiats i copiats. Entre aquests enginyers aliats hi havia el major John T. Mullin (conegut com Jack Mullin) de la Army Signal Corps, que va prendre dues magnetòfons i diverses cintes realitzades per la divisió de BASF de Farben i les va enviar al seu San Francisco.
De tornada a casa després de la guerra, el maig de 1946, Mullin va presentar la seva versió de magnetòfon, el primer magnetòfon estèreo en el món lliure.
Els primers magnetòfons d’aficionats van aparèixer el 1950 i eren de rodet de cinta oberta. El model comercial de magnetòfon més difós fou el cèlebre Revox. També farien la seva aparició, els magnetòfons per a estudis discogràfics, mitjançant els quals s’eliminava el procés de gravació directa d’àudio sobre discs mestres fets de cera rígida o d’alumini amb cobertura de laca negra. Aquest procés, va assegurar una millor qualitat sonora, com ho demostren les reedicions de materials d’àudio d’aquesta època en suports digitals.
Un magnetòfon analògic grava i reprodueix so estreofónico, dues o quatre canals poden ser processats simultàniament.
Gravació: El senyal d’entrada de línia pot tenir entre 150 i 775 milivolts, mentre el senyal d’un micròfon dinàmic té entre 1 i 10 milivolts, de manera que els senyals a gravar tenen grans diferenciasde nivell, sigui quina sigui la senyal seleccionada i la seva nivell ha de ser regulada a un nivell particular, ja que si és més petita es desaprofiten les caracterísitiques de l’equip i si és més gran es produeix distorsió per saturació, per evitar-s’ajusta manualment el nivell amb l’ajuda dels “panell meters” al voltant dels 0 (zero) decibels (dB) amb eventuals pics de 3 dB, els pics en aparèixer poden saturar la cinta, normalment s’indiquen amb el flaix d’una llum indicadora i són en alguns models limitats o retallats suaument per a no distorciones abruptament. A aquesta senyal d’àudio regulada i limitada la encodifica amb algun mitjà de reducció de soroll com el énfsis dinàmic (variable i dependent) tipus Dolby (R) NR (noise reduction).
El procés de gravació no té una resposta en freqüència plana, així que ha de ser equalitzada, en aquest cas s’aplica reforç dels greus més profunds i un fort èmfasi dels aguts prop del final de la banda útil, aquest senyal es barreja amb un to de 80-160 KHz (portadora polaritzant) amb una magnitud que depèn de les propietats magnètiques de la cinta. Aquest senyal s’envia al capçal gravador perquè registri el so a la part magnètica de la cinta.
Reproducció: El senyal elèctrica que surt del capçal lector és molt petita, entre 330 microvoltis i 2 milivolts, de manera que s’empra un preamplificador de molt baix soroll, el procés i reproducció no té una resposta en freqüència plana, així que és reecualizado, en aquest cas s’aplica un fort reforç dels baixos; aquest senyal està contaminada de soroll subsònic i soroll ultrasònic, raó per la qual es filtra amb un passa banda. Després es descodifica el mètode de reducció de soroll, com ara l’atenuació dinàmica dels aguts i finalment s’envia els terminals de sortida per a ser connectat a un amplificdor. És important en ambdós casos, enregistrament i reproducció fer passar la cinta davant del capçal a una distància mínima, ja que en cas contrari es perd el senyal, adhemar d’arrossegar la cinta a una velocitat constant.
Col·laboració de Gabriella Coccolo per al capítol Música digital