L’Univers pitagòric

Col·laboració de Albert Elduque per al capítol El profeta dels números

Si Pitàgores considerava que el món estava format per nombres que li donaven harmonia, per a ell l’univers també estava regit per xifres i es basava en l’estabilitat i la perfecció; es tractava, doncs, d’un cosmos correctament ordenat. I, atès que per a ell la música era un art numèric, és lògic que relacionés l’harmonia musical amb la del cosmos.

Pitàgores i els seus seguidors consideraven els planetes com a esferes que es movien circularment i, per tant, produïen un so. Com que cadascuna ho feia a una velocitat diferent, cada planeta emetia un tipus de so: els més lents, que viatjaven a prop de la Terra, produïen notes greus, mentre que els més ràpids i llunyans emetien els sons més aguts. D’aquesta manera cada esfera celestial produïa un so diferent. Per a ells, des de la Terra els humans podem escoltar aquests sons, però no aconseguim distingir-los perquè els hem sentit des del nostre naixement i els identifiquem amb el silenci.

Com que el cosmos és un conjunt harmoniós, és lògic que en la teoria pitagòrica els sons emesos pel moviment dels planetes produïssin una música harmònica. De fet, Pitàgores identificava l’univers amb un gran monocordi, i els seus seguidors van defensar que les distàncies entre els planetes es corresponen a les distàncies entre els sons d’una escala harmònica. Per tant, el moviment dels planetes constitueix una octava musical. D’aquesta manera es produeix l’harmonia de les esferes o música celestial.

Ara bé, les teories pitagòriques sobre l’univers van molt més enllà de les correspondències entre l’harmonia musical i la universal, ja que es van plantejar idees revolucionàries i es van avançar a descobriments molt posteriors. En primer lloc, com ja hem vist, els pitagòrics foren els primers a considerar els planetes com a esferes mòbils i els seus moviments com a trajectòries circulars, acostant-se al model d’òrbites el·líptiques que definiria Kepler a principis del segle XVII.

Segons Pitàgores, la Terra i la resta de cossos celestes es mouen al voltant d’una gran bola de foc que està al centre de l’univers i s’anomena “mare dels déus”; el seu reflex és el que dóna la llum al Sol i la Lluna. Aquesta idea no situa la Terra al centre del cosmos i s’avança al model heliocèntric que definirien Aristarc de Samos (segle III a.C.) i Copèrnic (segles XV-XVI); de fet, aquest darrer fou acusat d’heretgia pitagòrica gairebé mil anys després de les investigacions del matemàtic grec. Per als pitagòrics, al voltant de la bola de foc circulaven la Terra, la Lluna, el Sol, Mercuri, Venus, Mart, Júpiter, Saturn i un planeta llunyà que anomenaven “l’esfera de les estrelles fixes”. Com que en total eren 9 cossos celestes i els pitagòrics creien en la preeminència del número 10, van inventar un nova esfera anomenada Anti-terra. Des del nostre planeta no es podia veure ni la bola de foc central ni l’Anti-terra. Amb aquesta teoria Pitàgores va plantejar la idea del sistema solar, tot i que en el seu model el nostre planeta no girava al voltant del Sol.

Per altra banda, Pitàgores creia que l’univers es va formar a partir de la bola de foc central, i que aquesta atreia els cossos cap a si mateixa frenant el seu moviment i, per tant, conservant l’harmonia i l’equilibri del cosmos. Amb aquestes idees el matemàtic grec s’avançà, conceptualment, a les teories del Big Bang i la gravitació, respectivament.

Així doncs, l’univers per als pitagòrics era un cosmos perfectament harmoniós que seguia la mecànica dels nombres i de la música. En les seves teories s’hi barrejaven la fantasia i la racionalitat, però trobaren idees que no serien treballades fins molts segles després.

Col·laboració de Albert Elduque per al capítol El profeta dels números