L’esfera d’Aristòtil

Col·laboració de Daniel Ortínez per al capítol Mesurar la Terra

Aristòtil (384-322 aC) va ser deixeble de Plató però va crear el seu propi camí i es va desmarcar del pensament platònic. Era fill del metge particular del rei de Macedònia i és per això que de ben petit va rebre formació en les escoles més importants de la zona. Va entrar a l’escola de Plató per estudiar i també per impartir classes durant 20 anys. Quan morí el seu mestre va marxar i, després de fer altres estudis i projectes, va crear el Liceu, una escola rival a la platònica. Malgrat que, igual que Sòcrates, va ser acusat d’impietat se’n va sortir sense problemes. Aristòtil moria a l’edat de 62 anys sent un referent per a tothom. El poeta Dante el definia com “el mestre d’aquells que saben” i encara avui moltes persones l’anomenen com “el filòsof”.

La filosofia d’Aristòtil es presenta sistemàticament com a oposició a la platònica, tot i que també tenen llaços i un origen comú. Mentre que Plató a la Teoria de les idees presenta una visió molt idealitzada i dualista de la recerca de la veritat, Aristòtil defensa una cerca de la veritat basada en l’experiència, el sentit comú i les ciències empíriques. Així doncs, no hi ha unes normes universals i dicotòmiques per destriar allò cert d’allò fals.

Aristòtil afirma en el seu text Metafísica que «tots els homes per naturalesa desitgen saber» i el què diferencia l’ésser humà de la resta d’animals és la recerca de la veritat. Ell diferencia entre tres tipus de coneixement: (1) el pràctic, que té com objectiu que la veritat ajudi a millorar la conducta humana a través de l’ètica o la política; (2) el productiu, que és el “saber de fer les coses” i de les ciències aplicades (l’agricultura, la retòrica…); i (3) el coneixement teòric (la “ciència”) que té com a únic objectiu la recerca de veritat i engloba disciplines com la lògica, les matemàtiques, la física, la biologia… Aristòtil destaca perquè era una persona encuriosida per tots els camps del saber i fa una filosofia multidisciplinar que avarca des de l’ètica a la biologia, des de la política a la lògica, des de la psicologia a la metafísica.

El pensament astronòmic del filòsof fa avanços importants fins a definir la terra com una esfera. Tot i això, cal puntualitzar que, a diferència dels altres estudis aristotèlics, la seva cosmologia és força especulativa i lligada a la teologia. Aristòtil planteja una imatge de l’univers de caire organicista ja que ell havia treballat molt les ciències naturals, sobretot la zoologia. Per això, entén l’univers com un organisme viu i en fa un retrat com si es tractés gairebé d’una anatomia.

Aristòtil entén que la terra és un motor immòbil que resta quiet al centre de l’univers, continua així la concepció geocèntrica iniciada per Eudoxi de Cnido. L’univers està format per 59 esferes concèntriques que giren al voltant de la terra. Divideix l’univers en dos móns:

-Món sublunar. Està format per la lluna i la terra, i creu que només aquí es produeixen canvis substancials i qualitatius. Es tracta d’un món format per quatre elements (terra, aigua, aire i foc) que es mouen en dos direccions: l’aire i el foc cap a l’exterior i els altres cap al centre de la terra.

-Món supralunar. Està composat pels diferents planetes i estrelles que es mouen de forma perfecte i concèntrica al voltant nostre. Ell creu que estan creats pel cinquè element que anomena l’èter i, pels seus moviments físics circulars perfectes, li atorga un caràcter diví. Cada esfera concèntrica es mou gràcies a l’efecte de l’esfera superior i així fins arribar a l’esfera dels estels fixos que es mou gràcies a l’acció divina.

Aristòtil va ser el primer en qüestionar la idea que la terra era plana que tenien totes les societats antigues i va donar arguments sòlids per rebatre la cosmovisió tradicional. En primer lloc, se n’adona que les altures de les estrelles a l’horitzó varien segons la posició des d’on les observis. Si la terra fos plana això seria incomprensible i, per tant, la terra ha de tenir forma esfèrica. Un segon argument era la forma amb què s’allunyava i es perdia un vaixell en l’horitzó. Si la terra fos plana, el vaixell cada cop hauria de fer-se més petit però, en canvi, va desapareixent de baix fins a dalt. El tercer argument es basava amb l’observació dels eclipsis lunars: quan l’ombra de la terra es projectava damunt de la lluna, aquesta era corba i no plana.

Amb aquests arguments, fruit d’una observació empírica de la natura, Aristòtil desmunta tota la tradició anterior de les societats antigues. El primer argument el demostra comprant la posició aparent de l’estrella Polar des de Grècia i des d’Egipte. A partir d’aquest estudi fa un càlcul aproximat de la terra i diu que es tracta d’una circumferència de 80.000 kilòmetres (Aristòtil es va equivocar de 40.000 km, però). En el seu text De caelo afirma que: “és evident a partir d’aquestes observacions no només que la figura de la terra és rodona, sinó també que es tracta d’una esfera no gaire gran: doncs, si no, no es farien patents tant ràpid aquells canvis al desplaçar-se un en tant poca distància [de posició dins de la terra]”.

Col·laboració de Daniel Ortínez per al capítol Mesurar la Terra