L’escala musical

Col·laboració de Roser Graell per al capítol Música visual

L’escala musical és una successió de sons ordenats en funció d’un sistema prèviament acordat. Una escala es caracteritza per la relació, donada per l’interval, entre les diferents notes que la formen.

En general, totes les composicions segueixen els paràmetres marcats pels sons d’una o diverses escales determinada. Ara bé, la tria d’una o altra va lligada a la cultura, a l’època i a les finalitats artístiques i expressives del compositor. L’ordenació dels sons per a compondre, per tant, no és una invenció ni moderna ni única. D’aquesta manera, trobem una tipologia d’escales àmplia i variada. Si bé les més esteses al món occidental són les basades en l’afinació temperada (per entendre’ns, en les notes d’un piano), arreu del món podem trobar diferents tipus d’escales que comprenen menys d’una octava o intervals de més d’un to o de menys d’un semitò. Pensem, per exemple, en les escales de la música àrab, la música índia o les escales pentatòniques, tradicionals de nombrosos països.

A occident, l’origen documentat de la música -i el seu estudi- ens arriba de l’Antiga Grècia, bressol de la nostra civilització. I és que des de l’Edat Antiga la música ha generat un gran debat teòric amb l’objectiu de poder-la mesurar, sistematitzar i ubicar en el món. No en va, grans pensadors de l’Antiguitat com Pitàgores, Plató, Aristòtil, Ptolomeu o Aristoxen varen ser decisius en l’establiment d’un pensament musical, instaurant la distinció entre ritme, mètrica i harmonia. Pitàgores, a partir d’un instrument molt primitiu, va descobrir les relacions numèriques que representen els intervals d’una escala musical. Així, tot interval es podia —i es pot- expressar, més enllà del so, per mitjà d’una raó numèrica exacta. D’altra banda, Plató defensava l’existència d’ una escala musical com a cosmos — el tot format per l’ordre i la bellesa-. Aquesta escala musical còsmica, Plató creia que estava regida pel principi d'”harmonia”, terme entès com la perfecta conjunció d’uns determinats principis i proporcions. Aquesta “harmonia” significava, per als grecs, la perfecta unió i ordre que havia de regir l’univers, el cosmos. D’acord amb aquestes idees, els sons s’estructuraven en teatracords (grups de quatre notes consecutives, procedent del grec “tetrachordon”). Dos tetracords consecutius formaven, per tant, una octava. En funció de quina nota fos la inicial d’aquesta successió, els grecs van organitzar les notes en diferents “tonoi”, actualment coneguts com a “modes”. Estaven formats per dos tetracords en ordre descendent perquè, generalment, la cadència melòdica de les composicions gregues de l’època era en aquest sentit.

El mode bàsic del sistema grec era el “dori” (de Mi a mi), “hipodori” (de La a la), “frigi” (de Re a re), “hipofrigi” (de Sol a sol), “lidi” (de Do a do), “hipolidi” (de Fa a fa), “mixolidi” (de Si a si) i “hipomixolidi” (de Mi a mi). La diferència entre el mode dori i l’hipomixolidi, és la importància que pren la nota mi: mentre en la primera exerceix de fonamental, en la segona realitza la funció de dominant. Aquesta nova relació ve donada pel fet que els modes amb el prefix “hipo” resulten d’abaixar l’interval d’una quinta als modes de nom anàleg, o de situar la dominant en primera posició.

Tanmateix, els grecs no es limitaren a cercar les raons matemàtiques existents entre els sons, sinó que també consideraren la música en el seu sistema moral de manera que influïa en el caràcter i el comportament de l’individu. Seguint aquesta idea, els pensadors grecs van establir correspondències entre els diferents modes i alguns trets de caràcter. Aristòtil, en la seva “Política” (8.5, 1340a — 8.5, 1340b), ho definia afirmant que “fins a les melodies més simples hi ha una imitació del caràcter, ja que els modes musicals difereixen essencialment els uns dels altres; aquells que escolten se senten afectats de manera diferent. Alguns entristeixen i afebleixen els homes i els fan sentir-se afligits, com els anomenats mixolidis; d’altres debiliten la ment, com els modes relaxats; d’altres menen cap a un temperament moderat i tranquil, efecte que pot ser propi del dòric; el frigi inspira entusiasme.” De la mateixa manera, Aristòtil també enunciava que “sembla haver-hi en nosaltres una certa afinitat amb les escales i ritmes musicals, que porten alguns filòsofs a dir que l’ànima és una harmonització i altres, que poseeix harmonia“. I malgrat que ens separin més de dos mil anys amb aquells pensadors grecs, avui podem constatar que no anaven del tot errats.

Col·laboració de Roser Graell per al capítol Música visual