Les proporcions a l’arquitectura
Col·laboració de Marta Pérez per al capítol El número d’or
El número d’or apareix constantment en l’arquitectura. Si anem enrera en el temps, i ens situem 2700 anys aC, just en plena construcció de les piràmides a Egipte, ja ens podem adonar de la importància del número PHI. Però, històricament, la forma de la piràmide tenia tot un seguit de significats: el vèrtex, és l’encarregat d’unir el cel amb la terra, mentre que la base representa les branques esteses cap els quatre punts cardinals de l’univers material. Es té en compte que tot l’univers emana de la unitat, de Déu; que passant a través del dos i el tres, es va a parar al quatre, és a dir, a la perfecció de l’univers sensible, tot es composa de quatre elements; la unió del ternari amb el quaternari ens porta a la seva suma, és a dir, al resultat de 7, símbol de la perfecció i de l’harmonització dels contraris; i si en comptes de sumar, multipliquem, ens porta cap el número 12, el de l’univers segons Plató, o al dodecàedre, o als dotze mesos o dotze signes astrològics. La piràmide representa un símbol ascendent, vertical, simbolitza l’aparició del déu Ra, per tant, és un símbol solar i que adquirirà valors de saviesa.
Tot i la multitud de significats representatius que pot contenir la forma de la piràmide, s’ha de tenir en compte que el número PHI es troba en les seves construccions: la superfície total de la piràmide es troba dividida seguint la secció daurada, de tal manera que la relació entre la superfície de la base i la superfície lateral sigui igual a la relació d’aquesta última i de la superfície total. Així doncs, tan el número PHI com el número Pi es troben en les piràmides en la relació entre el pentàgon i l’hexàgon, dues figures integrades a les piràmides, ja que el costat del seu triangle de secció i el del seu triangle de cara són respectivament el costat d’un pentàgon i un hexàgon inscrits en el mateix cercle.
Pels egipcis PHI no era només un número, també era una funció creadora: simbolitza el foc de la vida, el logos, l’impuls masculí de la creació. És per això que segons Giedion, la continuïtat sense fi de les proporcions relacionades és potser la raó per la qual les línies i les superfícies de les piràmides reflecteixen perpètuament aspectes nous del número d’or. Així doncs, és tan important el paper que ha tingut el número d’or en la construcció de les piràmides, que es descarta que les lleis de la proporció es trobin accidentalment.
Si avancem en el temps i ens desplacem a meitats del 1500, ens trobem amb Palladio, un arquitecte que construïa els espais musicalment d’acord amb aquesta escala: com que l’interval entre 6 i 12 és d’una octava, entre 6 i 9 i entre 8 i 12 es d’una cinquena, entre 6 i 8 i entre 9 i 12 d’una quarta i entre 8 i 9 d’un to; segons Palladio, si s’organitzaven les dimensions de les habitacions d’un edifici seguint aquestes sèries, llavors s’estaria produint una harmonia especial del mateix tipus que la que relaciona les notes musicals. El que feia doncs, era relacionar l’escala musical pitagòrica utilitzada per representar una escala musical, amb el disseny visual modular o proporcional.
Palladio també va ser autor de llibres que tractaven la importància de la composició arquitectònica basant-se en l’ordre geomètric, tenint com a model el cos humà —ja existent en l’època greco-romana-. L’ordre del qual es refereixen autors com Palladio es tracte d’un ordre estàtic dotat d’un eix central sobre un pla horitzontal i un ordre clar que es divideix en tres parts: base, cos superior i cos intermedi. Un ordre comparable a la música tonal composada per l’harmonia, la melodia i el ritme.
S’han de destacar les obres dels arquitectes Le Corbusier i Mies Van der Rohe, que estaven composades per elements geomètrics clars i simples. Le Corbusier, entre els anys 1942 i 1948 va desenvolupar el Modulor, un sistema de mesures en el qual la magnitud es relaciona amb la resta segons la proporció àurea i a la vegada respon a les mesures del cos humà. Així doncs, en el Modulor, Le Corbusier volia intentar ajustar o buscar les mesures antropomètriques adaptades exclusivament a l’home, deixant enrera les construccions divines com el gòtic, que representaven la grandesa dels deus, dels reis, dels faraons,…
Col·laboració de Marta Pérez per al capítol El número d’or