Les ósses del cel

Col·laboració de Beatriz Amado-Lóriga per al capítol Càlculs de navegants

Les dues ósses, major i menor, així com la resta de les constel·lacions de l’hemisferi nord semblen girar al voltant de Polaris, o estrella Polar. Així doncs, el cel de l’hemisferi nord va canviant de forma considerable al llarg de la nit mentre l’Estrella Polar sembla mantenir-se sempre en el mateix lloc.

L’Óssa menor és probablement una de les constel·lacions més famoses de l’hemisferi nord. Està formada per set estels en forma de carro; quatre dels estels formen el recipient del carro mentre que els altres tres en formen el mànec. Tot i que el carro format per l’Óssa Menor és força mes dèbil i menys lluminós que el de l’Óssa Major, la seva importància recau en que la darrera estrella de la cua de l’Óssa Menor és l’estrella Polar. La constel·lació de l’Óssa Menor va ser coneguda gràcies a l’astrònom grec Tales de Milet al 600 a.C. que va afirmar que aquest grup d’estels circumpolars (que mai es posen sota l’horitzó) eren molt més útils per a la navegació que no pas la seva germana gran, l’Óssa Major.

Així doncs, a partir d’aquest moment, la principal missió de l’Óssa Major, molt més brillant i espectacular que la Menor i també formada per set estels en forma de carro, era la d’ajudar als navegant a trobar Polaris. Si els navegants projectaven cinc cops la distància dels estels que formaven les dues rodes del darrera del carro de la Óssa Major, es trobarien directament amb l’estrella Polar. La principal ajuda que l’Óssa Menor, però en concret l’estrella Polar, oferia als navegants per tal d’orientar-se en les seves travessies era la de localitzar el nord geogràfic. L’estrella Polar es troba en l’actualitat a menys d’un grau de distància del pol nord (uns cinquanta minuts) i per tant era una guia d’excepció per tal de marcar on es trobava el nord. Amb tot, l’Estrella Polar no sempre ha marcat el nord, fa més de mil anys l’Estrella Polar es trobava a més de 6º del pol nord i era un altre estel molt dèbil l’encarregat de marcar aquest punt cardinal ja que n’era l’estrella més propera. Aquests canvis són deguts al moviment de precesió de la Terra, que fa girar el seu eix com una baldufa.

Amb tot, val a dir que les ósses del cel només servien d’ajuda als navegants que es trobaven a l’hemisferi nord, ja que aquestes constel·lacions només es poden veure a partir dels 30 graus de latitud nord.

L’estrella polar, però, no només servia per a marcar el nord. Una altre de les seves principals funcions és la de proporcionar als navegants la latitud exacta del lloc en el que es trobaven. No és difícil mesurar l’alçada de l’estrella polar, sobre tot des de la invenció del sextant, i per tant, coneixent-ne l’alçada podem saber a quina distància dels pols, i per tant a quina latitud ens trobem.

Una altra funció de l’Óssa Menor molt estesa entre els navegants era la de rellotge. Els dos estels del trapeci més allunyats de la Polar, Beta i Gamma, les anomenades Guardes, donen voltes al voltant de l’estrella Polar a mode de rellotge, tot i que ho fan en sentit invers a les agulles del rellotge i donen una volta al llarg del dia (i no dues com succeeix en els rellotges convencionals). Així doncs, per als navegants era molt simple, coneixent l’època de l’any, i aprenent de memòria les posicions de Beta i Gamma respecte a l’Estrella Polar segons l’estació en la que ens trobem, saber quina hora era en cada moment de la nit.

Així doncs, durant segles i fins que es van inventar els principals instruments de navegació, el coneixement del cel i de les constel·lacions de les ósses Major i Menor, i de l’estrella Polar, va ser de gran utilitat per als navegants per tal d’orientar-se.

Col·laboració de Beatriz Amado-Lóriga per al capítol Càlculs de navegants