Leonardo Da Vinci

Col·laboració de Carla Vilaseca per al capítol Tres dimensions

Pintor, dibuixant, escultor, enginyer, arquitecte, músic, filòsof i inventor, Leonardo Da Vinci es considera un dels personatges més importants del Renaixement al voltant de la figura del qual es conjuga art, mite, innovació, ciència i genialitat.

Nascut el 1452 molt a prop de Florència, Da Vinci va ser el model d’home renaixentista, un geni solitari que va experimentar en diferents facetes del coneixement. El seu constant interès per aprendre l’anatomia humana, el mecanisme del vol dels ocells, l’estructura interna dels animals i les plantes, l’interès per la música, la filosofia, l’escriptura i l’elaboració d’importants estudis sobre fisiologia, química i medicina general, no li van permetre produir una extensa obra pictòrica. No obstant, Leonardo Da Vinci, deu la major part de la seva fama sobretot a les seves pintures, en les quals va rebel·lar grans dots de dibuixant, un ampli sentit de la composició, un perfecte maneig de la llum i l’ombra i sobretot un gran domini de la perspectiva.

El descobriment i aplicació de les lleis de perspectiva lineal del Quatroccento es realitza a Florència, en l’ambient cultural de domini ideològic d’una classe burgesa que valorava la realitat. El progrés legitima la idea de linealitat i la realitat com a consignes i muses de pintors com Brunelleschi i Alberti. L’espai pla i recte es transforma des de finals del s.XIII, amb Giotto, fins a fer-se tridimensional.

Da Vinci, de l’escola Veneciana, no es conforma amb aquesta idea de perspectiva:

“Per a Da Vinci, la perspectiva lineal, l’abstracció mental del quattrocento, no és una tècnica suficient per a representar una realitat que és molt més complexa i variable. Postula la validesa de la “perspectiva naturalis” dels antics grecs, dividint la perspectiva en tres parts: construcció lineal dels cossos, difuminació dels colors tenint en compte les distàncies, i la tercera, la pèrdua de determinació dels cossos en relació a les diferents distàncies”

Les parts segona i tercera mencionades per Leonardo, o sigui la difuminació dels colors i la dels contorns, sumades a la primera, la perspectiva purament lineal, suposaran el naixement de la perspectiva aèria, la qual Leonardo va definir científicament i que després serà desenvolupada per la pintura moderna gràcies a les possibilitats expressives de la tècnica a l’oli, on l’aire brinda una altra possibilitat plàstica. La llum i l’aire difuminen els contorns quan s’interposen entre l’ull i l’objecte que s’observa, però s’accentuen els colors segons la distància i l’atmosfera del moment. Pla i fons es transformen, dilueixen les línies i es modifica el paisatge. Així doncs, Leonardo va ser el primer en considerar que la distància s’omplia d’aire i que aquest feia que els objectes llunyans perdessin nitidesa.

Aquest tipus de perspectiva suposa, que en les pintures de Da Vinci, els fons realitzats amb detall es vegin llunyans, darrere de la figura en primer pla. Sempre, darrere d’ella, està present un fons misteriós.

D’aquest tipus de perspectiva se’n deriva la tència sfumato, aportació de Leonardo gràcies a la investigació en el camp de les tres dimensions. La tècnica consisteix en difuminar els contorns, prescindir de la línia negra que conté les figures i aconseguir així una atmosfera vaporosa i suggerent. Amb l’sfumato gradual (més com més lluny) s’aconsegueix una gran sensació de realisme, els objectes es veuen més borrosos com més gran és la distància entre ells i l’observador. Aquesta tècnica es pot observar clarament a la Gioconda, obra pictòrica de l’autor.

En L’últim sopar, fresc pintat en el refectori de Santa Maria delle Grazie (Milà), en canvi, Da Vinci, ens ensenya clarament la perspectiva lineal. El cap de Jesús funciona com a punt de fuga en el que tot convergeix i cap a on es condueix la nostra mirada. Diferents línies de fuga s’encarreguen de conduir l’espai fins a aquest punt. El resultat és un poderós efecte d’espai tridimensional, accentuat a més, pel joc de llums alternats en la distància.

Col·laboració de Carla Vilaseca per al capítol Tres dimensions