L’astrolabi
Col·laboració de Beatriz Amado-Lóriga per al capítol Càlculs de navegants
El nom astrolabi prové de la paraula grega “astre”, que significa estel (i que avui en dia utilitzem com a cultisme per anomenar indistintament tots els cossos celestes) i la baraula “labio” que vol dir agafar, prendre. Així doncs, el mot astrolabi es tradueix com a “capturador d’estels”. Amb tot, aquest instrument tan antic no té només aquesta funció sinó que disposa de moltes altres aplicacions que anirem desentortolligant a continuació.
L’astrolabi era probablement conegut pels egipcis al sIII a.C. però hi ha qui n’atribueix la invenció a l’astrònom grec Hiparc de Nicea cap a l’any 150 a.C. Ell va ser el primer usar la teoría de la projecció estereogràfica (representació dels cossos sòlids en el pla) per disenyar el primer astrolabi planisfèric (ja que fins al moment totes les representacions havien estat esfèriques). Amb tot, la glòria se la va endur Ptolomeu tres segles després (s.II d.C.) al sistematitzar tots aquests coneixements en la seva síntesi d’astronomia, “l’Almagest”. Ell fou el primer en batejar aquest invent amb el nom “d’Astrolabon” i a dir que servia per a captar l’alçada dels estels. Tot i així, l’ús d’aquesta eina a Europa no es va fer comú fins ben entrat el segle X quan els àrabs la van millorar i introduir. El seu ús a les cultures occidentals es va estendre fins el s.XVII, moment en que instruments més complexos com el telescopi i el sextant el van rellevar.
Els models d’astrolabi més coneguts consisteixen en un seguit de peces de metall circulars, sostingudes amb una petita anella en la part superior i que giren sobre el seu propi eix. Cadascuna d’aquestes peces te la seva funció i serveix per a donar-nos unes dades concretes. Algunes de les peces principals són el timpa que és una placa grabada amb les coordenades de l’esfera celest: l’horitzó, el zènit, les línies d’altitud, l’equador, els cercles de càncer i Capricorn…, l’aranya és un mapa astral on es mostra la trajectòria del sol i els signes zodiacals i la regla que s’utilitza per a alinear l’hora correcta sobre el cercle horari.
Hem parlat de la funció principal de l’astrolabi, localitzar les posicions dels estels, però a més d’això podem calcular el temps solar i astral. El primer pas és mesurar l’alçada d’un astre sobre l’horitzó. Per a fer-ho cal suspendre l’astrolabi agafant-lo per l’anella i en direcció a l’astre. Un cop trobem l’angle al que es troba l’estel girarem l’aranya fins que l’astre concret es trobi sobre l’angle que hem trobat. Un cop fet això, i només realitzant una sèrie de petites variacions (girar sobre el propi eix) la resta de peces de l’astrolabi podem conèixer el temps i l’hora solar, la sortida i l’ocàs del sol o la posició de la lluna i els planetes. Amb tot, la principal funció dels astrolabis era ajudar els navegants en la mesura de la latitud. Els mariners col·locaven l’astrolabi senyalant polaris de tal forma que aquesta es veiés a través dels orificis de l’aparell i un cop trobat l’angle, i per tant l’alçada, d’aquest estel, coneixien la latitud a la que es trobaven.
Tot i el que hem explicat, l’astrolabi nàutic, aquell que empraven els navegants quan sortien a la mar era força més simple que l’astrolabi astronòmic ja que el seu objectiu quedava limitat a conèixer l’alçada dels estels. Es tractava d’un cercle de bronze, llautó o fusta amb un plomall en un dels extrems per disminuir l’efecte de pèndul que la força del vent o el moviment del vaixell podia imprimir-li al deixar-lo caure. L’única mesura que es podia fer amb aquest instrument era la de l’angle al que estava situat un astre de l’horitzó.
Avui en dia els únics que són utilitzats són els astrolabis de prisma. Es tracta d’un aparell astronòmic dedicat a conèixer el moment de pas d’un estel per una distància zenital establerta. Es tracta d’un prisma de vidre situat davant d’una ullera i un horitzó artificial de mercuri.
Col·laboració de Beatriz Amado-Lóriga per al capítol Càlculs de navegants