La mesura del meridià

Col·laboració de Jordina Ortega per al capítol Mesurar les coses

L’expedició va començar el 25 de juny de 1792. El clima polític post-revolucionari encara era incert i la relació entre Espanya i França se’n veia severament ressentida. Això no va posar les coses fàcils pel nostre explorador, que havia decidit començar per la part espanyola.

Méchain i els seus col·laboradors van ser arrestats en ser confosos per revolucionaris i considerar que els instruments de medició que duien eren armes estranyes. Això fou així perquè no disposaven d’autorització espanyola per a realitzar l’operació. El rei Carles IV, però, va acceptar la proposta i a l’octubre va assignar dos matemàtics espanyols per l’operació (José Chaix i Juan de Peñalver), als quals es va unir també José González, que es convertiria en el director de la part espanyola, i tres oficials.

Van ser mesurats els cims de Pic de Calmelles, Mare de Déu del Mont, Puig Sacalm, Rocacorba, Puig Rodó, Matagalls, Montserrat, Mont Mates, Vallvidrera, La Creu de l’Olorde i Montjuïch, la estació més meridional de la primera de les cadenes projectades, ja als afores de Barcelona, en la que Méchain acaba la medició d’angles el 29 d’octubre.

Posteriorment es desplaçà amb Gonzàlez i la resta de companys a les estacions del nord per tal de concloure la mesura definitiva dels angles entre els vèrtex dels triangles establerts.

De retorn a Barcelona, ja al mes de desembre, González va a Mallorca amb l’objectiu de projectar una llum des de l’illa (amb una combinació de foc i miralls), que Méchain comprovaria des de Barcelona per determinar si era possible la meidició d’un gran triangle sobre el mar, operació que no havia estat mai realitzada. Se sabia que la medició des de les Balears havia de donar un resultat més exacte, ja que eren més a prop del meridià. I ho varen intentar.

Tot i que Méchain va poder percebre la llum amb l’ajuda d’un telescopi, no ho va poder fer amb l’aparell de medició d’angles. Per tant, finalment Méchant no veurà viable la unió geodèsica de les Balears en el marc d’aquella expedició, encara que sí que ho intentarà posteriorment.

Entre aquestes, el científic decideix retornar al nord per passar ja a França i unir la cadena de triangles catalana amb les operacions realitzades per Delambre a l’altra banda de la frontera. Però un fet inesperat alterarà els seus plans: El 21 de gener de 1793, Lluís XVI és guillotinat i es declara la guerra entre França i Espanya.

Tot i que arriben a confondre Méchant amb un espia, el capità general de Catalunya li permet seguir amb els seus plans, sempre i quan no s’acosti a la frontera.

Reduït a la inactivitat, el nostra home s’entreté realitzant diverses observacions astronòmiques i fent contactes amb algun intel·lectuals. Mentrestant, però, no s’està d’enviar Tranchot, un col·laborador de confiança, a les muntanyes del sud d’Espanya per buscar llocs més propicis per acabar fet possible la unió a,b les Balears.

Realitzant una visita a una d’aquestes amistats, Méchain pateix un greu accident que el tindrà en repòs durant cinc mesos. Posteriorment, rep el permís per acabar les medicions a la frontera (que Tranchot ja havia iniciat d’amagat, arriscant la seva vida), i un temps després per a retornar a França.

Però Méchain s’havia capficat durant aquest temps en realitzar la mesura de les Balears, que sabia que donaria un altre resultat. Aquest fet el preocupa terriblement i fa que romangui mig any a la ciutat de Marsella, amb diverses excuses per a no presentar els resultats. Des d’allà acaba les medicions i aconsegueix finalment reunir-se amb Delambre a Carcassone per unificar resultats. Però havien passat anys des de l’última medició catalana, cosa que va irritar els seus col·legues que es trobaven esperant a París, tement que Méchant no hagués tingut l’èxit esperat.

Els càlculs finals per a determinar la longitud de la deumilionèsima part del quadrant del meridià, el metre, es van fer a París al llarg de sis mesos, així com també els seus derivats per a altres magnituds com la capacitat i el pes.

Per fi, la Comisió Internacional reunida a París va establir la longitud del metre: 3 peus, 11 línies, 296/1.000 de la toesa de Perú. Això vol dir just 0,32mm més curt que el metre provisional calculat anteriorment.
Aquest metre provisional, que dóna una idea de la urgència amb què un sistema de medició vàlid per a tothom era esperat per la societat de la nova França, va ser establert per la Convenció (el govern que havia substituït la desapareguda Assamblea Nacional), un any després de la partida de l’expedició. Preveient que els problemes polítics i bèl·lics endarreririen molt la missió, aquesta va instituir un sistema mètric provisional.

Tot i que la feina havia estat un èxit i la precisió força exacte, Méchain no va dir tota la veritat a la comunitat científica sobre les medicions a les Balears, per la qual cosa posteriorment va ser víctima de moltes crítiques: sembla que hi havia una petita desviació de tres segons entre el valor geodèsic i el valor astronòmic de la longitud de Barcelona. Això no el va deixar descansar en pau, fins al punt que va tornar a emprendre l’expedició… Després de passar per Itàlia, Méchain fou nombrat director de l’Observatori de París i va obtenir el permís de la mà del mateix Napoleó per a retornar a Espanya i comprovar novament la medició.

Així doncs, el 1803 Méchain va retornar a la ciutat comtal, però aquesta vegada buscant una fiabilitat màxima que va fer prolongar les medicions fins a les Illes Balears. Tot i aquesta ferma voluntat, quasi malaltissa, la mort el va sorprendre a Castelló de la Plana.

Actualment Barcelona recorda la gesta de la mesura de l’arc del meridià entre Barcelona i Dunkerke, i del metre com a unitat de mesura de longitud, amb un monument aixecat el 1992 al centre de la plaça de les Glòries, a la intersecció entre Gran Via, Diagonal i, precisament, Avinguda Meridiana. Tres segles més tard, tan sols una placa situada al port de Barcelona recorda, però, al protagonista d’aquesta aventura.

Col·laboració de Jordina Ortega per al capítol Mesurar les coses