La clepsidra
Col·laboració de Marina Guarch per al capítol Mesurar el temps
La clepsidra, coneguda també amb el nom popular de “rellotge d’aigua”, és un dels primers rellotges de la Història, els principis del qual es basen en el temps que tarda una quantitat determinada d’aigua en passar d’un recipient a un altre a través d’un petit forat. L’etimologia de la paraula ens permet entendre el terme clepsidra com lladre d’aigua (en tant que klepto és lladre i hydro, aigua). És a dir, entenem que la idea fonamental és que un recipient “roba” l’aigua a l’altre.
Aquest tipus de rellotge procedeix de Mesopotàmia, però van ser la civilització egípcia i la grega les que van aportar millores en el seu funcionament. Van ser els grecs els qui van donar el nom de clepsidra a l’aparell, a Grècia es feien servir en els tribunals d’Atenes per marcar el temps que es permetia a cada orador; fins i tot el filòsof Plató va idear-ne una de molt eficient. Més endavant, els romans i els xinesos van continuar utilitzant aquest tipus de rellotge, tot incorporant-hi millores i convertint, així, la clepsidra en un instrument cada vegada més complex. En el cas de Roma, les clepsidres s’utilitzaven també als tribunals i com a instruments per a marcar les guàrdies nocturnes en esdeveniments militars.
Aquest aparell està format, doncs, per dos o més recipients col·locats l’un damunt de l’altre. El de sobre té un petit foradet a la base, de manera que l’aigua s’hi escola a una velocitat concreta, és a dir, en un temps fix. Els recipients disposen de marques a la paret inferior i, així, el nivell de l’aigua indica el pas del temps. En el cas que el subministrament d’aigua al recipient superior fos continu, el rellotge d’aigua podrà funcionar sense interrupcions i, d’aquesta manera, marcar les hores com la resta de rellotges. Les primeres clepsidres seguien aquest patró i estaven formades per un recipient de fang, de mica en mica els materials van anar evolucionant i essent més consistents.
Les clepsidres van ser instruments importants a l’hora d’establir un control aproximat del pas del temps; es va passar de viure en períodes de temps sense especificar de la nit o el dia, a poder dividir tot un dia més o menys en els mateixos períodes que fem servir avui en dia amb uns rellotges, òbviament, més precisos. Van adquirir molt de protagonsime perquè durant la nit els rellotges de sol, l’altre instrument de mesura del temps de l’època, no podien fer-se servir. Però les clepsidres presenten un problema de precisió, és a dir, és molt difícil de controlar de manera precisa la velocitat de caiguda de l’aigua; això explica el baix grau de precisió d’aquest tipus de rellotge. Malgrat tot, durant molts segles, els rellotges d’aigua, amb les modificacions corresponents, va ser un dels instruments més eficaços per a mesurar el temps.
El rellotge d’aigua, a més de relacionar-se amb la rellotgeria, també és objecte d’estudi d’altres àrees de la ciència, la tecnologia i les matemàtiques. En l’actualitat, és un tipus de rellotge que, a grans trets, està en desús, però hi ha algunes excepcions: és el cas d’un rellotge d’aigua format per dotze tubs que es van omplint d’aigua a cada minut i cadascun dels tubs completa una hora; no es tracta d’una clepsidra com a tal, però és un rellotge d’aigua actual que parteix dels principis del rellotge d’aigua de l’antiguitat.
Col·laboració de Marina Guarch per al capítol Mesurar el temps