John Cage

Col·laboració de Marta Bosch per al capítol Música digital

John Milton Cage (5 de Setembre de 1912 – 12 d’Agost de 1992)

John Cage no només fou un dels pioners de la música electrònica i la música aleatòria sinó que, a més, fou una de les figures més importants de l’art contemporani, un dels promotors de l’esperit avantguardista als Estats Units i, segons els crítics, el compositor musical més influent del segle XX. La seva vida i obra van estar marcades pel seu caràcter polifacètic i revolucionari. Va destacar com a compositor, instrumentista i teòric musical però també com a poeta, filòsof, artista, pintor, aficionat a la micologia i recol·lector de bolets.

Cage va revolucionar l’art de la música introduint sorolls de la naturalesa o dels instruments a les seves composicions i va establir un nou estil musical, la música concreta o música indeterminada, com preferia anomenar-la Cage, caracteritzada per l’aleatorietat de sons produïts per mecanismes d’atzar controlat.

Cage fou alumne de Henry Cowell i Arnold Schönberg, compositors inconformistes i radicalment innovadors. En conseqüència, va rebre una forta influència de les tendències d’abandó dels principis tonals del segle XIX. Cage va prendre l’herència dels compositors Charles Ives i Edgar Varèse i va continuar la seva tradició en l’ús d’un llenguatge musical caòtic.

A mitjans dels anys trenta, les primeres peces de John Cage van demostrar el talent del compositor nord-americà en la construcció de ritmes complicats, en l’elaboració de pautes d’organització creatives, per exemple el sistema de vint-i-cinc tons, i en l’experimentació amb la distorsió del so de determinats instruments. Cage va predir, de manera molt encertada, que el futur de la composició musical es fonamentaria en la creació de sons mitjançant aparells elèctrics, els quals permetrien la reproducció de qualsevol so perceptible per l’oïda humà. En la consecució d’aquest objectiu, Cage defensava l’exploració en els mitjans fotoelèctrics, el film i altres mecanismes per a la producció musical. Un exemple d’aquesta voluntat de recerca i exploració constants el trobem en Imaginary Landscape No.1 (1939), la primera peça d’una sèrie de cinc composicions. Aquesta peça està composta per a quatre instrumentistes que toquen un piano i uns platerets silenciats així com també dos fonògrafs de velocitat variable amb amplificadors. Imaginary Landscape No.1 és una peça significant en l’obra de John Cage ja que ha esdevingut un dels primers exemples de música electroacústica.

A finals de la dècada dels trenta, Cage va atraure l’atenció del públic amb la seva invenció més destacada: el piano preparat. El tret innovador d’aquest piano residia en les seves cordes, a les quals Cage havia afegit cargols, rosques i trossos de goma i fusta. D’aquesta manera, li conferia a aquest instrument convencional, ara modificat, un nou ventall de sons. Una de les primeres peces més conegudes composta per a aquest instrument fou Amores (1943). Tanmateix, l’obra més ambiciosa per a piano preparat fou Sonatas and Interludes (1946-1948), una suite de 69 minuts de durada.

L’any 1940 Cage va assistir a una sèrie de conferències sobre religió oriental a càrrec de l’escriptor i teòric D. T. Suzuki a la Universitat de Columbia i, des d’aleshores, es va convertir en un apassionat del Budisme Zhen. Aquesta devoció per les cultures orientals va ser una de les principals influències en la seva obra. Fou l’estudi del Budisme Zhen i de la filosofia India el que va inspirar en Cage la idea de la música aleatòria, sistema de composició que va començar a emprar l’any 1951. Les teories orientals van influenciar-lo de tal a manera que va adoptar l’I Ching, un antic text xinés sobre esdeveniments canviants, com a patró estàndard de composició per a la resta de la seva vida.

L’any 1957 va encunyar el terme “música no-intencional”, referint-se a aquella música que, segons el mateix Cage, és “una afirmació de la vida – no un intent d’ordenar el caos ni de suggerir millores creatives, sinó simplement una manera de despertar-te a la vida mateixa que estàs vivint”. La peça més representativa d’aquest tipus de composició musical és 4’33”, de l’any 1952. Aquesta és una de les composicions més cèlebres i revolucionàries de John Cage ja que l’intèrpret no executa ni una sola nota durant 4 minuts i 33 segons. L’objectiu del compositor nord-americà no era crear una experiència de silenci, sinó fer conscient al públic dels sons que perceben al seu voltant mentre la peça s’executa. Cage situa l’audiència en el rol d’intèrpret ja que la majoria dels sons produïts són accidentals i provenen del pati de butaques i redefineix el silenci com a absència de sons intencionats. La primera interpretació d’aquesta peça va anar a càrrec del famós pianista David Tudor.

Sense deixar d’aportar noves composicions al món de la música, John Cage va mostrar altres passions més enllà de les partitures. Durant la dècada dels anys cinquanta es va interessar en el cultiu de fongs, col·leccionant diverses espècies i acumulant una enorme bibliografia sobre el tema; va continuar el seu interès de la joventut per la pintura, dibuixant complexes partitures i exhibint-les en galeries d’art i, en els últims anys de la seva vida, es va convertir en un entusiasta seguidor i propagandista del pensament social revolucionari.

Després d’una llarga i prolífica carrera, l’herència de John Cage no prové tant de les seves obres com de l’impacte de les seves conviccions i de l’amistat que va mantenir amb figures de l’art diverses: músics, actors, coreògrafs, pintors,etc. La figura de John Cage ha estat una de les majors influències creatives en l’art nord-americà i en la música del segle XX. Ningú com ell va lluitar tant per alliberar totalment l’art contemporani, trencant cadenes i tombant barreres supèrflues.

Col·laboració de Marta Bosch per al capítol Música digital