Jeroglífics
Col·laboració de Cristina Moreno per al capítol Pedres i símbols
Els jeroglífics van ser el sistema d’escriptura utilitzat pels egipcis des de l’any 3300 a.C., aproximadament al mateix temps en que va aparèixer l’escriptura cuneïforme a Mesopotàmia, fins al segle IV. Els documents més antics d’escriptura jeroglífica que es coneixen són un conjunt de 300 atuells i taules d’argila trobats a la tomba del sobirà pre-dinàstic Horus Escorpión I, datades del 3300 – 3200 a.C. Aquestes taules estan informen sobre les taxes pagades en espècies al rei. D’altra banda, la última inscripció jeroglífica de la qual es tenen evidències va ser gravada el 394 als murs del temple de l’Isis, a File, i es tractava d’una invocació al deu kushita Mandulis. El topònim de jeroglífic prové dels termes grecs (sagrat) y (gravar) sobre pedra o fusta.. Aquest sistema d’escriptura es caracteritza per l’ús de signes, el significat dels quals es coneix gràcies a Jean-François Champollion, que, 23 anys després que es trobés la Pedra de Rosetta el 1799, va descodificar els textos que hi apareixien. Champollion va definir els jeroglífics com un sistema molt complex, ja que era figuratiu, simbòlic i fonètic al mateix temps.
El sistema d’escriptura jeroglífic era una barreja d’ideogrames, signes consonàntics simples, dobles, triples i, fins i tot, de quatre o més consonants; també existien, d’altra banda, signes determinants, que indicaven a quina família conceptual pertanyia una paraula. Cal destacar el tarannà figuratiu dels jeroglífics, és a dir, la capacitat dels símbols de representar coses tangibles i fàcils de reconèixer. Això és perquè els egipcis es van inspirar en el seu entorn a l’hora de dissenyar l’escriptura jeroglífica i representaven objectes de la vida quotidiana, animals, parts del cos o plantes. Tot i això, la utilització dels jeroglífics es va desestimar pel seu ús diari degut a la seva gran complexitat i van quedar reservats per les representacions simbòliques dels temples, les piràmides, les joies, les ofrenes, els frescos funeraris és a dir, als àmbits on l’estètica o el valor sagrat de les paraules adquirien rellevància. Els egipcis consideraven que els jeroglífics tenien un caràcter simbòlic i màgic, de manera que el fet de gravar el nom d’una persona en jeroglífic implicava que si es cometia un error o es feia malbé podria influir en aquesta.
Davant les necessitats d’escriptura dels egipcis en terrenys menys formals o no sagrats van començar a utilitzar una escriptura que consistia en l’abreviació i simplificació de les grafies dels jeroglífics, la hieràtica, la qual va anar evolucionant paral·lelament a la jeroglífica. El sistema hieràtic va aparèixer en un període on el llenguatge dels jeroglífics començava a transformar-se, ja que els ideogrames que representaven els primers jeroglífics es va passar a un procés de conceptualització i finalment a sintetitzar cada símbol en un so. Aquesta simplificació permetia als escribes, encarregats d’inscriure, classificar i copiar, reproduir els símbols més fàcil i ràpidament amb els càlams sobre papirs, fragments de ceràmica, els ostracons o sobre taules de fusta, però mai sobre pedra. Més tard, a partir de la dinastia XXVI, l’escriptura hieràtica va quedar reservada preferentment per als textos religiosos o sacerdotals i l’escriptura popular va passar a ser la demòtica, una simplificació extrema de la hieràtica, utilitzada per les actes administratives o els documents de la vida quotidiana.
Quan es parla de jeroglífics egipcis és necessari aturar-se en el procés de transliteració d’aquests, que permet editar un text d’escriptura tant jeroglífica com hieràtica o demòtica a partir de símbols alfabètics o lletres, de manera que a cadascun d’aquests símbols els hi correspongui un jeroglífic o el seu equivalent en hieràtic o demòtic. Es tracta, doncs, de traslladar fidelment el text amb l’ajuda de lletres o símbols d’un altre sistema d’escriptura. Amb l’arribada de la informàtica es va plantejar el problema d’escriure textos jeroglífics mitjançant sistemes informàtics, però el fet que els teclats no contessin amb els caràcters fonètics utilitzats pel sistema de transcripció científica, va fer necessari trobar un alternativa que només utilitzés les lletres llatines del codi ASCII. Així doncs, el 1984, un grup d’egiptòlegs va proposar un “Manual de codificació” que es titula “Inventari dels signes jeroglífics amb vistes al seu pas al món informàtic: Manual de codificació dels textos jeroglífics amb vistes al seu pas a l’ordinador”. Aquest manual, a banda de permetre una transcripció simple dels jeroglífics en signes alfabètics, permet també codificar dades visuals, ja siguin de composició espaial, d’orientació o de parts malmeses d’aquests. El “Manual de codificació” fa servir una codificació doble: la bijectif, que fa correspondre a cada jeroglífic un codi únic, i la parcial, que permet fer servir la transliteració de les grafies més corrents.
Col·laboració de Cristina Moreno per al capítol Pedres i símbols