Jasó i els Argonautes
Col·laboració de Jordi Ruiz per al capítol Efectes especials
Aquesta obra mestra recrea les aventures de Jasó i els Argonautes que viatgen a la nau Argos. Valents i capaços guerrers que intentaven aconseguir el velló d´or que permetria a Jasó tornar victoriós al seu poble i coronar-se de nou com a rei després de derrotar al dictador Pelies.
El fotograma de la pel·lícula és un dels més destacats treballs del mestre de l ´Stop motion (animació fotograma a fotograma) Ray Harryhausen que va millorar el que havia creat als anys 20 Willis O´Brien amb la pel·lícula “El món perdut” (The lost world, 1925).
El darrer projecte de Willis O´Brien arriba a la gran pantalla set anys després de la seva mort, quan Ray Harryhausen recupera “Walley of the mist” i la converteix en “The Valley of Gwangi”(1967).
El mateix Willis O’Brien impulsà a Harryhausen a dedicar-se al món de la animació de titelles i maquetes mitjançant l´Stop motion, arribant a col·laborar amb el seu mestre a “El Gran Goril·la” (Ernest B. Schoedsack, 1949) i que va produir amb Merian C. Cooper i John Ford, que també va portar a terme la direcció de diferents escenes.
“Jasó and the Argonauts” (Don Chaffey, 1963.), incorpora una nova tècnica, l´inici del que serà el Chroma Key, i que va ser fruit del treball de l’escultor Ray Harryhausen va permetre treballar en aquesta pel·lícula amb màscares. En aquest cas era un desenvolupament molt embrionari de la màscara mòbil.
Willis H. O´Brien fou el mestre de Ray Harryhausen, títols com “Simbad”, “Furia de titanes”, “Jasó i els argonautes” van fer possible millorar la tècnica gràcies als avenços tècnics dels anys 50 i 60 dins el camp dels efectes especials amb l’aparició de noves càmeres, nous materials de rodatge.
Fins al moment l’avenç de la tècnica havia limitat el dinamisme dels plans. Amb Jasó i els argonautes es permet treballar amb màscares a la imatge. La tècnica Chroma key consisteix en rodar un pla amb una realitat, el fons del pla és d´un to uniforme (blau o verd, colors menys presents en la pell humana per així evitar imperfeccions a l´hora d’incrustar l´imatge). Per tant, els esquelets estan rodats en un estudi, s´animen fotograma a fotograma mitjançant Stop motion i en el moment de la postproducció s´extreu el fons uniforme, en el seu lloc s’incrusten els guerrers que lluiten contra els esquelets. Així aquesta màscara i el pla estàtic pot ser mòbil essent l´inici d´una tècnica a desenvolupar. D’aquesta manera els trucatges milloren i es desenvolupen els diferents estudis que van incorporant en el seu pressupost alguna partida per a la creació d´efectes especials.
Altres treballs que va fer R. Harrihaussen, “El gran goril·la”, “Simbad i la princesa” o “Fa un mil.lió d´anys”, on va crear efectes especials tant espectaculars com els esquelets guerrers, les àrpies o el gegant de bronze.
El desenvolupament a mesura que passen els anys 60 i 70, època d’or dels efectes i el fet que estiguin de moda tractar temes de catàstrofes naturals i grans destruccions fa que fins i tot en alguns cassos ja es contractin personatges específics, arquitectes, maquilladors, escultors, pintors… i que mica en mica aquests estudis creen empreses que desenvolupen i experimenten amb efectes especials. George Lucas crea Lucas Films essent EUA, Japó, Itàlia i Gran Bretanya els països pioners en aquesta indústria.
Col·laboració de Jordi Ruiz per al capítol Efectes especials