James Watson i Francis Crick
Col·laboració de Zaida Carmona per al capítol Visions de ciència
L’any 1953, els biòlegs James Watson i Francis Crick, amb la col·laboració de Maurice Wilkins i Rosalind Franklin, van fer un descobriment que va suposar un avanç importantíssim en el camps de la biologia: van esbrinar la forma de la molècula de l’ ADN, portadora de tota la informació genètica que es transmet d’una generació a una altra. El descobriment de l’àcid desoxiribonucleic (ADN) com a molècula relacionada amb el material hereditari, tanmateix, no es pot atribuir a aquests científics, doncs ja en van parlar nou anys abans, el 1944, els biòlegs Oswald Avery, Maclyn McCarty i Colin McLeod.
Per què va ser tan important el descobriment de que l’ADN tenia forma de doble hèlix? Per què l’article que Watson i Crick van publicar a la revista Nature, “Molecular Structure of Nucleic Acids: A Structure for Deoxyribose Nucleic Acid”, afirmant aquesta forma helicoïdal, va suposar l’ inici d’una revolució, la revolució del genoma? Doncs perquè per fi es sabia com i on estaven emmagatzemades totes les dades hereditàries, que ens definien. Perquè, a més a més, només la forma de doble hèlix podia explicar que l’ ADN es duplica i després es divideix, de forma que permet el cicle cel·lular i la mitosi, és a dir, d’una cèl·lula mare es produeixen dues cèl·lules filles exactament iguals.
Tot seguit, intentarem explicar l’estructura de doble hèlix de l’ ADN i el seu funcionament. L’ ADN està format per quatre tipus de nucleòtids, diferenciats per les seues bases nitrogenades dividides en dos grups: dos puríniques (adenina — A — i guanina — G – ) i dos primidíniques (citosina — C — i timina — T – ). L’estructura de l’ ADN és una parella de llargues cadenes de nucleòtids i cada una d’aquestes cadenes està enrotllada envoltant l’altra, de manera que es forma una parella entrellaçada. El tret fonamental de l’estructura és que cada base nitrogenada d’un dels brins de l’hèlix s’associa amb la base de l’altre, de manera que l’adenina sempre s’enfronta amb la timina (A — T) i la guanina ho fa amb la citosina (G — C). Per tant, un cop donada la seqüència d’una de les parts de l’hèlix, l’altra es determina automàticament. És a dir, a la seqüència ATTCG correspon TAAGC i, al separar-se la doble hèlix en el moment de la duplicació, aquesta es pot reconstruir sense problema, responent a les lleis complementàries.
A continuació, ens endinsarem breument en la biografia dels científics. James Watson va neixer el 1928 a Chicago i va estudiar i es va doctorar en Zoologia, tot i que sempre va tenir un gran interès per la genètica. Aquest es va incrementar després de conèixer Maurice Wilkins i els seus estudis sobre imatges del patró de difracció de l’ ADN a través de llamps X. Watson es va traslladar a Anglaterra i es va unir, a la Universitat de Cambridge, a les investigacions que es duien a terme sobre l’estructura de l’ ADN. En Cambridge va conèixer Francis Crick. Crick, anglès nascut el 1916, va estudiar Física a Londres, tot i que va haver d’interrompre els seus estudis amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Quan aquesta va finalitzar, va començar els seus estudis de Biologia a Cambridge.
Un cop es van trobar a la Universitat de Cambridge, els dos científics van centrar els seus estudis en buscar un model d’estructura d’ ADN que permetés la duplicació de la molècula abans de la divisió cel·lular i que reproduís, així, la mateixa informació en dos individus. A la investigació es van sumar els col·laboradors Maurice Wilkins i Rosalind Franklin, que proporcionaven fotografies i imatges molt útils en la investigació. De fet, una imatge de Franklin, va ser la que va donar la clau a Watson i Crick per a construir el model en forma de doble hèlix. Tot i això, les decisives aportacions de la doctora Rosalind Franklin van ser ignorades durant molts anys. De fet, no es va fer cap menció a la doctora quan, el 1962, Watson, Crick i Wilkins van rebre el Premi Nobel de Medicina.
Actualment, James Watson és director del laboratori Cold Spring Harbor, a Nova York. Actualment, a aquest laboratori es treballa en dos direccions: el tractament del càncer i el de pertorbacions mentals com ara l’esquizofrènia i l’autisme. El tractament del càncer s’està encaminant cap a la realització de biòpsies d’ ADN, amb les quals es pretén examinar el tumor per verificar que classe d’alteracions genètiques es produeixen i, així, poder crear tractaments amb medicaments que acaben amb les cèl·lules cancerígenes que sofreixen mutacions genètiques concretes. Pel que respecta a les infermetats mentals, l’ objectiu es trobar-ne els gens responsables. Aquests nous projectes es basen, com s’hi han basat tants avanços científics (el descobriment del genoma humà i la clonació, a més del tractament de nombroses infermetats), en aquell descobriment de 1953, que va suposar una de les principals revolucions científiques de la història de la humanitat.
Col·laboració de Zaida Carmona per al capítol Visions de ciència