Hiparc

Col·laboració de Verònica Navas per al capítol Mesurar l’espai

La naturalitat amb què fem servir tot tipus d’aparells avui dia ens fa obviar el fet que, probablement, fins i tot per a aquells estris més senzills hi ha hagut un treball d’enginyeria com a motor; i, per sobre de tot, un cap pensant que ha elaborat teories i més teories, algunes errònies (en el cas d’Hiparc, recordem que va promoure la teoria geocèntrica), altres d’encertades; però totes elles, això sí, útils per guiar el camí de la ciència. Potser tenim més propera la NASA, però a ningú no se’ns escapa que la llavor més significativa d’això que ara coneixem com astrofísica es troba en l’astronomia de babilonis, egipcis i, sobretot, grecs. Tant al bressol intel·lectual que fou Atenes com més tard, a Alexandria, els grecs establiren amb els astres una relació absolutament fructífera que ens apropa, fins avui dia, els noms de Pitàgores, Aristarc, Euxode, Ptolomeu o Hiparc.

Probablement l’astrolabi no es troba entre els aparells a què ens referíem al paràgraf anterior, però sens dubte resulta curiós fer-ne esment, i més tenint en compte l’ús que en feu Hiparc de Nicea i el fet que, per molts, és considerat l’invent més important de l’astronomia antiga. Cal esmentar, però, que, tanmateix com avui dia es continua discutint la paternitat nord-americana o francesa del cinematògraf, no queda clar si fou Hiparc o Ptolomeu (successor del primer) qui adaptà l’erastotenià astrolabi esfèric, més conegut com esfera armil·lar.

L’esfera armil·lar, com el seu nom indica, és una cos volumètric format per cercles concèntrics i representa, no només el moviment dels estels al voltant de la Terra i del Sol, sinó que també fixa les coordenades celestes dels astres. La diferència amb l’astrolabi és que aquest fonamenta la representació celeste en una projecció estereogràfica, de manera que els cossos celestes queden projectats sobre una esfera plana on també tenen constància l’equador celest i l’eclíptica.

L’astrolabi fou, doncs, un dels instruments que ajudaren l’anomenat “primer astrònom científic” en l’intensa observació dels astres que desenvolupà al llarg de la seva vida. Dels estudis, el més notable va ser, probablement, el realitzat al voltant del desplaçament dels punts equinoccials (comuns a l’eclíptica i a l’equador celeste) al llarg de l’eclíptica (és a dir, el pla que conté l’òrbita de la Terra al voltant del Sol), el que coneixem com a precessió de la Terra, originada pel fet que aquesta no és completament esfèrica sinó que està lleugerament aplatada pels pols i, per tant, l’eix de rotació està inclinat 23º 26′ respecte de l’eclíptica. La conseqüència és que la posició dels pols celestials canvia constantment.

Precisament aquesta passió el fa mereixedor de nombroses fites en el camp de l’astronomia. La que citem a Dígits fa referència a l’impuls per esbrinar quina era la distància entre la Terra i la Lluna, que va materialitzar aprofitant l’eclipsi de sol el dia 14 de març del 190 aC. Seguidor d’Aristarc (qui ja se n’havia ocupat d’aquests afers segle i mig abans), era conscient que la Lluna se situava, probablement, molt més a prop de la Terra que el Sol; i que, a més, quan el satèl·lit s’interposava en la trajectòria dels dos astres, l’alineació provocava un eclipsi total.

I això va ser precisament el que va ocórrer a un dels punts des dels quals va observar l’eclipsi, Helesponto, als Dardanels (Turquia). No obstant, des l’altre punt d’observació, a Egipte, més concretament a la ciutat d’Alexandria, del Sol només van quedar enfosquides 4/5 parts. Suposant, així, que l’eclipsi seria exacte en un i altre emplaçament, Hiparc de Rodes determinà, a partir d’aquest 1/5 de Sol “sense eclipsar” (el qual, en relació amb la cúpula celeste, suposava angularment 0,1º), la paral·laxi de les vores de la Lluna. I, per tant, aplicant el principi de triangulació que hem desenvolupat en l’apartat anterior, la distància aproximada entre la Terra i el seu satèl·lit (mesurada en radis terrestres): segons l’astrònom neerlandès Anton Pannekoek, Hiparc en determinà entre 62 i 73 radis; altres fonts citen que els càlculs estimaven una distància d’entre 59 i 67. En tot cas, el càlcul és extraordinari donades les condicions: avui dia sabem que la distància que separa els cossos equival a 60 radis terrestres.

En el camp de l’astronomia també cal esmentar l’elaboració d’un catàleg d’estrelles que encara es fa servir, classificades en sis nivells segons la seva naturalesa fotomètrica. La paral·laxi també li serví per definir el moviment aparent de les estrelles, que va establir en 46′, amb un marge d’error mínim: de fet són 50′ 26”.

Finalment, pel que fa a les matemàtiques, va seguir amb la tradició d’egipcis i babilonis i treballà profusament, com hem apuntat, la trigonometria, tant l’esfèrica com en pla. Va introduir la divisió del cercle en 360º i, tanmateix, la llavor de la posterior taula trigonomètrica: la taula de cordes per resoldre triangles.

Col·laboració de Verònica Navas per al capítol Mesurar l’espai