Harold Cohen
Col·laboració de Aina Rosell per al capítol Càlculs vistosos
Només que donem un cop d’ull al nostre voltant ens és ben fàcil arribar a la conclusió que la imatge i la informàtica en combinació són una de las característiques de la societat actual, no només en parlar d’una imatge funcional, sinó també d’una imatge amb intenció artística. Ara bé, si pensem en las arts plàstiques com una de les expressions més antigues i tradicionals del ésser humà i en la informàtica com el símbol indiscutible de modernitat i desenvolupament, podem arribar a la conclusió que l’art digital és una tendència d’ara; un resultat de la incursió de la informàtica a la vida quotidiana. No obstant si fem un ràpid repàs a la història de la computació podem observar que res està més lluny de la realitat, ja que si el gruix del desenvolupament informàtic es produeix a partir de la segona meitat del segle XX, l’interès dels artistes per aquesta nova tecnologia troba els seus orígens, igualment, entre els anys 50 y 70.
D’aquesta reflexió inicial el que en podem extreure és que, malgrat l’escepticisme encara vigent (després de més de mig segle de familiarització amb la informàtica), la vessant digital (informàtica) de l’art no és, només, un camp d’experimentació sinó que la podem entendre com un pas lògic de la seva evolució; com una necessitat gairebé essencial d’allò que sigui l’art. Per reflexionar sobre aquesta qüestió, és a dir sobre una nova concepció del art i també del seu canvi del rol cultural, és imprescindible parlar de l’artista americà Harold Cohen i reflexionar sobre el que la seva obra ens planteja.
Harold Cohen es un dels artistes pioners del Computer Art als Estats Units i des de l’any 1973 a treballat per millorar el seu software Aaron. Amb els anys, Aaron a anat esdevenint una màquina intel·ligent i autònoma capaç de crear obres d’art i, per tant, dotada de creativitat artística. Harold Cohen mitjançant la programació d’algoritmes ha aconseguit que, d’alguna manera, Aaron manegi regles de l’art pictòric com poden ser les regles de composició, regles del color, les proporcions de cos humà, etc. és a dir les mateixes regles que un professor de Belles Arts, com ho és Cohen, hauria d’ensenyar als seus alumnes. El software aplica aquestes normes (escollint d’entre mils de variants) a la fotografia que se’l subministra i en fa una interpretació artística de manera autònoma (atenent a la programació prèvia de Cohen). Finalment executa els quadres mitjançant una màquina (similar a un plotter) dissenyada específicament per Cohen per tal de reproduir el traç humà. D’aquesta manera, to i la generació de l’obra dins de l’ordinador, el resultat és una peça de les mateixes característiques que l’art convencional i pensada per participar en els mateixos circuits.
Amb aquest enginy Harold Cohen es pot dir que inaugura (o, si més no, impulsa) una nova forma d’art, computeritzat i aleatori, que tindrà gran desenvolupament durant els anys posterior, però potser el més important és la reflexió a què ens porta un software com Aaron. Tot i l’interés i confiança que s’ha donat en els darrers anys als avenços informàtics i l’acceptació de l’art en aquest context, la creativitat és una capacitat força arrelada al ésser humà, des de sempre, de manera definitòria i exclusiva. El fet que Harold Cohen creï una màquina capaç de crear quadres estèticament acceptables fa platejar, d’una banda, si aquests resultats, en cert grau aleatoris, poden ser considerats una obra d’art; i d’una altra banda, en cas de que es considerin art, cap plantejar-se qui és l’artista, si la màquina o el seu creador.
Respecte la primera qüestió gairebé hem d’endinsar-nos a les reflexions sobre la intel·ligència artificial i la possibilitat o no que els ordinadors acabin adquirint les capacitats fins ara considerades pròpies del ser humà. El propi Harold Cohen en aquest sentit distingia entre la creativitat amb minúscules y la Creativitat, i sospitava que, en ser coses diferents, Aaron no era i no seria mai Creatiu, així com no coneixia cap màquina que ho fos.
Quant a la segona qüestió Harold Cohen afirmava que desconeixia si l’artista era ell o ho era Aaron, tanmateix aquesta reflexió ha donat lloc a una nova corrent artística segons la qual l’artista és el programador, i en la que, per primera vegada, l’accent ja no es posa al resultat, sinó en els processos oberts de la programació. Estem parlant del Software Art. Aquesta corrent es basa en la consideració que el software no és, tan sols, un eina, un mitjà per a obtenir un resultat, sinó que en sí mateix pot constituir una creació artística: el material artístic resultant és el codi, i la forma expressiva, la programació. Això implica un treball creatiu/artístic amb el codi, però també, i es potser el més rellevant, implica una nova concepció cultural del software, quant a art, entenent-lo com un artefacte que actua dins de la cultura (com la resta d’art), modifica la nostra forma de vida i es modifica a sí mateix en contacte amb el nostre entorn.
Col·laboració de Aina Rosell per al capítol Càlculs vistosos