Guerra espacial
Col·laboració de Sagrado Nova per al capítol Aventures virtuals
L’Spacewar o “Guerra Espacial” va ser el nom que, l’any 1962, l’equip encapçalat per Steve Russel va donar al programa dissenyat per a la nova maquina acabada d’arribar a MIT (Massachusetts Institute of Technology). Es tractava d’un PDP-1, un petit ordinador amb pantalla de raigs catòdics i un teclat per a introduir-hi informacions i interactuar amb l’usuari.
Els joves que van desenvolupar el programa eren la majoria estudiants de la universitat, reunits tots ells en el que anomenaven Grup d’Estudi de la Guerra Espacial de Hingham, un club de fans de pel·lícules de ciència-ficció que es reunien a Hingham Street. Entre ells van redactar l’anomenada Teoria de les Joguines Computacionals, on plantejaven els pilars del que havia de ser un bon programa d’ordinador: havia de dur les possibilitats de la màquina al límit, cada execució del programa havia de ser diferent i havia d’involucrar a l’usuari d’una manera activa, per tant, havia de ser un joc per a ordinador.
D’aquesta manera el grup de joves no va trigar gaire en unir la seva passió per la ciència-ficció i la seva passió pels ordinadors creant el programa que se’ls havia encarregat per a la maquina. El “guió” era ben senzill: dos naus intenten destruir-se l’una a l’altra mitjançant rajos lumínics, mentre eviten ser fosos per una estrella que els atrau.
La “Guerra Espacial” es un dels primers videojocs de la historia i, segurament, el primer que era conscient en que estava explorant un camp nou dins la informàtica. Amb anterioritat, experiments com l’OXO (Alexander S. Douglas, 1952) o el Tennis for Two (William Higinbotham, 1958) havien demostrat la possibilitat d’interacció entre dos usuaris mitjançant les representacions gràfiques d’un ordinador. Tot i així, els seus sistemes analògics i el poc realisme de les propostes, van fer que aquests programes es quedessin en mers experiments. La “Guerra Espacial”, a més de ser el primer en pensar un joc com un programa exclusivament computacional, donava un pas de gegant pel que fa a la complexitat del joc, però, sobretot, feia que l’usuari es veies representat en la pantalla en tot moment. En el joc, l’usuari havia d’estar constantment alerta dels moviments que realitzava, indicats a la maquina amb dos rudimentaris joysticks (inspirats en els comandaments que s’utilitzaven en els avions de combat americans), un per moviments laterals i l’altre per avançar o retrocedir. L’Spacewar, a més, tenia un altre avantatge: utilitzava representacions que, si ve no eren realistes, estaven en sintonia amb l’imaginari col·lectiu, aquell imaginari que els seus creadors havien absorbit gràcies a la seva passió per les pel·lícules de ciència-ficció.
A part de tots aquests motius, el fet que l’Spacewar es pugui considerar un programa popular es deu principalment a la versió arcade (ordinadors destinats a un sol tipus de joc a canvi d’una moneda) que va llençar Nolan Bushnell, el fundador d’Atari i el creador del molt popular PONG, el 1972, anomenada Computer Space, convertint-se, a la vegada, en la primera màquina arcade de la història. Tot i que el joc en sí no va gaudir de molt d’èxit, serà l’impacte d’aquesta nova manera de jugar que en popularitzarà la versió.
Col·laboració de Sagrado Nova per al capítol Aventures virtuals