Giotto

Col·laboració de Núria Carles per al capítol Tres dimensions

Els orígens de l’artista Giotto di Bondone es situen al comptat de Florència, en Colle di Vespignano entre els anys 1266 i 1267. La seva inclinació innata pel dibuix, des de ben petit, va atraure, segons diu l’historiador Giorgio Vasari al llibre Las Vidas, l’atenció del pintor de mosaics i precursor del realisme, Cimabue, el qual estava uns dies de viatge pels voltants de Florència i que es va fixar com el petit Giotto retratava una ovella sobre una pedra plana i pulida amb una altra d’apuntada, sense altre coneixement per fer-ho que el seu propi instint natural. Meravellat per la traça del noi, Cimabue va proposar a Giotto que anés amb ell a Florència.

A partir d’aquest viatge amb Cimabue a Florència, Giotto es va convertir en un escultor, arquitecte i pintor del Trescents, que va servir de precedent als artistes humanistes del segle XV. L’obra de Giotto va representar un punt d’inflexió en l’art pictòric del Gòtic. D’aquesta manera va crear un subestil dins del gòtic anomenat italogòtic. Influït per l’esperit franciscà, va donar un nou valor a la naturalesa i va situar el ser humà en una nova dimensió (humanisme). Com a fruit de l’observació natural, les seves figures van perdre l’estilització bizantina pròpia dels mosaics i van adquirir volum i naturalitat, implicant una humanització de les escenes religioses. La introducció del paisatge com a fons, la corporeitat dels personatges i l’observació del món natural són elements que van anunciar el Renaixement. Així doncs, Giotto, gràcies a les seves obres, és considerat un dels primers artistes que van donar pas a la creació del Renaixement italià, malgrat que es limités a temes plenament religiosos.

Les tècniques usades per Giotto contribueixen a donar una innegable sensació de realitat a les seves obres, tant pel que fa a les formes com als temes, aconseguint crear la il·lusió de profunditat i tridimensionalitat en una superfície plana. El descobriment de la perspectiva va canviar tot el concepte de la pintura, ja que aquesta crea, al voltant dels personatges, tot un àmbit en el qual es mouen i que els reforça en la seva realitat. Les seves figures tenen volum i massa, i entre elles hi ha aire i espai. El modelat de les formes és escultòric, és a dir, hi ha una major densitat a la part baixa per la caiguda dels plecs de les robes, cosa que dóna més estabilitat a la figura.

Els escenaris que representa Giotto són fons de paisatges bastant esquemàtics, més oberts i profunds que els fons totalment plans de les pintures gòtiques i bizantines. Són espais suficientment precisos com per situar l’escena i els personatges en un context, però sense arribar al ple desenvolupament de la perspectiva i tridimensionalitat que es durà a terme en el Renaixement.

Giotto també innova en la manera d’utilitzar els elements plàstics com la llum, els colors i el traçat dels dibuixos. Aconsegueix el modelatge tridimensional dels cossos marcant les línies amb nitidesa, utilitzant nombrosos colors sumament matisats, en contraposició amb els colors plans simples usats pels seus predecessors, i, també, mitjançant un tractament acurat de la llum. La il·luminació emprada persegueix un efecte espacial que dota a l’escena d’una incerta sensació de perspectiva, sobretot per l’ús de les ombres i el clarobscur que arrodoneix les figures i dóna un volum precís a les robes. La llum no prové d’una font natural ni d’una font artificial, sinó que representa un àmbit diví, per la qual cosa la llum ve de les fonts clares com les roques, els personatges, etc.

Per ressaltar el volum dels cossos Giotto utilitzava l’escorç, que consisteix en reduir la longitud dels objectes segons les regles establertes. El modelat de les figures, vestides, majoritàriament, amb àmplies túniques, dotades d’una corporeitat i d’una expressivitat diferenciada és fruit de l’estudi anatòmic de models reals i d’un cert monumentalisme.

En les seves obres, com per exemple, La ressurrecció de Llàtzer, s’observa com Giotto obre el camí del Naturalisme o l’Humanisme dotant la figura de Crist del mateix tamany que la resta de personatges. A més a més, apareixen diverses actituds i gestos de sorpresa, veneració i incredulitat dels personatges que s’allunyen de la rigidesa i aposten pel moviment.

Aquesta pintura de La ressurrecció de Llàtzer està integrada en la decoració mural de frescos de la capella dels Scrovegni a Padua (Itàlia). És considerada l’obra més important de l’artista, on es revel·la el seu art en tota la seva plenitud. Els frescos estan diposats en tres bandes horitzontals superposades i l’ordre narratiu és d’esquerra a dreta i de dalt a baix. Va ser, precisament, en la representació d’espais interiors com Giotto va avançar més en la plasmació de la perspectiva i la profunditat.

Pel que fa a la tècnica d’aquests frescos, hi ha algunes diferències respecte les seves primeres obres murals a la Basílica de San Francesc d’Assís, però, en essència, el llenguatge pictòric i la concepció espacial són els mateixos. Als frescos de la capella dels Scrovegni s’accentua el volum de les figures, la seva monumentalitat i integració en el paisatge gràcies a que els perfils estan més difuminats; el paisatge més convencional i geomètric reforça el volum de les figures i la llum i el color es suavitzen, augmentant el nombre de games del segon.

Aquests dos conjunts murals són dos exemples dels múltiples encàrrecs eclesàstics, reials o de mercaders i banquers que va anar cumplint Giotto al llarg de la seva vida fins al gener del 1337, any en el que va morir.

Col·laboració de Núria Carles per al capítol Tres dimensions