Fotograma a fotograma
Col·laboració de Marc Gimeno per al capítol Efectes especials
L’animació fotograma a fotograma o stop motion és una tècnica emprada en diferents disciplines audiovisuals per tal de crear seqüències animades mitjançant objectes inertes o sense vida.
En concret, la tècnica consisteix en variar lleugerament la posició d’un o diversos objectes entre exposició i exposició de fotograma (o fotografia) creant una progressió coherent de manera que al reproduir aquesta sèrie d’imatges com una seqüència continua es crea la il·lusió de moviment .
Habitualment es treballa amb un estendards de gravació de 24 imatges per segon (xifra que fa que l’ull humà percebi el moviment com a continu i natural). Així doncs, per a un minut de metratge es necessiten uns 1500 fotogrames. Com més acurada i minuciosa és la manipulació dels objectes al llarg d’aquesta cadena de fotogrames, més natural i orgànica esdevé l’animació resultant.
Cal puntualitzar que és coneix com a animació fotograma a fotograma aquelles tècniques que no entren dins la categoria del dibuix animat o l’animació per ordinador tot i que les tres disciplines tenen molts punts, conceptuals i pràctics, en comú.
En l’animació fotograma a fotograma s’utilitzen tot tipus d’objectes i materials tals com ninots, figures articulades, fotografies, plastilina, etc… Existeixen diverses tipologies d’animació fotograma a fotograma, la discriminació en categories respon al tipus d’objectes emprats a l’hora de crear la il·lusió de moviment.
La branca principal de l’animació fotograma a fotograma és l’animació d’objectes i figures reals. Aquesta va sorgir ja als inicis del cinema amb pioners com Albert E. Smith i J. Stuart Blackton per The Humpty Dumpty Circus el 1898, Segundo de Chomón qui va filmar l’any 1908 El Hotel Eléctrico o Willis O’Brien que va ser el responsable d’animar a King Kong l’any 1933. No obstant, un dels personatges més importants a l’hora de desenvolupar aquesta disciplina va ser l’alumne de O’Brien, Ray Harryhausen qui al llarg de la seva carrera va desenvolupar la tècnica fins a límits insospitats amb films com Fúria de titans o Jasó i els argonautes. En l’actualitat aquesta tècnica ha perdut pes en favor de l’animació per ordinador tot i que encara hi ha directors importants com Tim Burton interessats en aquest camp.
Una altra de les branques més cèlebres de l’stop motion és sens dubte l’animació amb plastilina o materials mal·leables anomenada claymation. Aquest tipus d’animació pot ser d’estil lliure (quan les figures es transformen al llarg de la seqüència) com la sèrie infantil Mio/Mao o bé pot ser d’estil tancat (quan l’animació està integrada per figures fixes de plastilina a les quals se’ls hi anima el rostre i les extremitats) com la sèrie d’Aardman Animations, Wallace and Gromit.
La Pixilació és la branca de l’stop motion que empra figures humanes o animals immòbils (en el cas de persones humanes es crea l’efecte de titelles). Un dels exemples més interessants d’aquesta tècnica és La venjança del camerògraf (1912) un film de Ladislaw Starewicz, Altres representants de la pixilació són Mike Jittlov a The wizard of speed and time (1980), Eisa Cayo y Jan Kunen a Gisele Kerozene o els treballs de l’escocès Norman McLaren.
El go motion és una variant que utilitza un sistema de control de figures (animatronics) que realitzen petits moviments cada cop que s’enregistra l’animació de manera que es produeix un efecte borrós o blur que augmenta la sensació de realisme. Aquesta tècnica està molt present en films com l’Imperi contraataca o Robocop i es va postular com la tècnica a utilitzar per donar vida als dinosaures de Jurasic Park tot i que Steven Spilberg -després de comparar proves amb diferents sistemes- va optar per crear i animar les bèsties digitalment.
Una altre subtipus molt interessant de l’animació fotograma a fotograma es l’animació de fotografies i grafismes. En aquest cas els animadors utilitzen fragments de fotografies i dibuixos a mode de collage i n’animen, mitjançant el procés d’stop motion, una part o la seva totalitat. Alguns exemples molt notables són els treball de Terry Gilliam en les transicions de gags al programa televisiu The Monty Pyton Flying Circus o la sèrie South Park que inicialment va ser concebuda com un producte d’animació de retalls tot i que pràcticament des de els inicis es realitza amb tècniques digitals que intenten emular l’efecte dels retalls.
En l’àmbit espanyol alguns dels representants més destacats de les diverses disciplines de l’stop motion són Pablo Llorens (Gastropotens, El enigma del chico croqueta), Rodolfo Pastor (Capelito), Marc Riba y Anna Solanas (La Lupe i en Bruno, Violeta, la pescadora del mar negre) o Juan Pablo Etcheverry (Minotauromaquia, A flor mais grande do mundo).
A mode de curiositat, destacar que existeixen alguns experiments d’animació frame a frame combinada amb estereoscòpica (3D) tals com Motor Rhythm (1939) The Adventures of Sam Space (1955) i més recentment The 20,000 Giant Robots from Outer Space (2000) o Coraline (2009).
Col·laboració de Marc Gimeno per al capítol Efectes especials