Fotograma a fotograma
Col·laboració de Héctor García per al capítol Efectes especials
També coneguda com a stop-motion, és una tècnica d’animació amb el qual es crea la il·lusió de moviment d’un objecte estàtic, ninots articulats o altres figures, mitjançant la captació d’imatges fotograma a fotograma. Aquesta tècnica és molt antiga, però no ha quedat gens obsoleta malgrat la introducció de noves tecnologies. Avui en dia es segueixen fent films amb la tècnica del stop-motion, i moltes vegades són considerades veritables obres d’art. Fins i tot, molts aficionats pengen a Internet les seves pròpies creacions casolanes, on hi podem trobar petites joies molt originals i creatives.
Aquesta tècnica, es pot dividir en dos grans grups: l’animació amb plastilina o altres materials mal·leables o amb una estructura articulada, (anomenada en anglès claymation), i les que utilitzen objectes rígids.
Aquesta tècnica neix quasi bé amb el naixement del propi cinema. El primer film d’aquest tipus és La casa encantada, de l’any 1907 i portada a terme per James Stuart Blackton. Un any després, l’espanyol Segundo de Chomón es va apropiar en certa manera del mèrit de ser el primer en fer ús del stop-motion i va fer un remake d’aquest film titulat L’hotel elèctric (1908), on les maletes pugen soles, els abrics volen a les perxes, etc. Aquest film va ser una millora de La casa encantada i va tenir molt més èxit. A l’any 1912 va sorgir La venjança del camerògraf, un curt de 13 minuts dirigida pel rus Ladislaw Starewicz i que, fent ús de models d’insectes reals, narra la història d’infidelitat d’una parella d’escarabats.
Un altre pioner en aquesta tècnica va ser Willis O’Brien, que va començar a experimentar al 1915 amb figures mòbils. Aquell mateix any va realitzar el curtmetratge The dinosaur and the missing link, on apareixien diverses criatures prehistòriques, sobretot dinosaures. Això el va portar a fer els efectes visuals de El món perdut (1925), Creation (1931) i King Kong (1931), on incloïa també dinosaures i va ser una gran revolució tècnica. El ninot de King Kong era articulat i tenia 45 centímetres d’envergadura, i era una barreja d’acer, cautxú i làtex per a la musculatura, i pell de conill tenyida de color fosc per cobrir el cos. Degut a l’èxit d’aquesta pel·lícula, O’Brien va rodar els efectes especials de les seqüeles: El fill de Kong (1933) i El gran goril·la (1949), on va ser ajudat per un jove prometedor, Ray Harryhausen.
Harryhausen va dirigir, abans de la seva col·laboració amb O’Brien, juntament amb George Pal (director de The Time Machine, del 1960) curts fets amb stop-motion. Va ser amb El monstre de temps remots (1953), una pel·lícula de monstres basada en una història de Ray Bradbury, que Harryhausen faria en solitari els efectes d’animació. Va ser durant aquesta dècada que Ray treballaria en pel·lícules com Sorgit del fons del mar (Robert Gordon, 1955), on un polp gegant surt de les profunditats del mar i arriba a San Francisco; La Terra contra els platells volants (1956); o Simbad i la princesa (1958). Els seus títols més coneguts arribarien als anys 70 amb La illa misteriosa (1961) i Jasó i els argonautes (Don Chaffney, 1963), obra mestra de la qual encara conservem a la ment la imatge de Jasó lluitant contra els esquelets creats per Harryhausen. A l’any 1981 va tornar a trobar-se amb la mitologia grega a Fúria de titans, última pel·lícula on va participar activament.
En els vuitanta, Tim Burton, fanàtic dels efectes especials de Ray Harrihausen, va començar a fer ús de la tècnica stop-motion. El seu primer curt va ser Vincent (1982), on narra la història d’un nen que està obsessionat pels personatges que ha interpretat l’actor Vincent Price. Però el gran salt en aquest tipus d’animació va ser amb Malson abans de Nadal (1993), dirigida pel seu amic Henry Selick degut a què Burton dirigia un altre projecte, i va supervisar-lo com a productor. Va ser tota una revolució degut a la creativitat dels personatges i la història, les cançons, i degut a la impressionant utilització del stop-motion. Posteriorment, fent ús de la mateixa tècnica, Henry Selick va dirigir James i el préssec gegant (1995), produïda altre cop per Burton, però sense tanta intromissió en el projecte. Aquesta vegada, els personatges d’argila es movien amb més agilitat i interactuaven amb personatges de carn i ossos. A l’any 2005 Burton reprendria el stop-motion per dirigir La núvia cadàver, film que millora enormement la tècnica utilitzada a Malson abans de Nadal. Quatre anys després, Sellick també tornaria a dirigir: Els móns de Coraline, que a més seria projectada en tres dimensions.
Paral·lelament, els estudis Aarmand també es van dedicar a fer animacions fotograma a fotograma. Fundat al 1970 per Peter Lord i David Sproxton, van començar fent seqüències animades per a programes de televisió i curts per als canal públic britànic, a més de la sèrie Creature Comforts. Però l’èxit els hi va arribar amb dos personatges entranyables: Wallace i Gromit, fets d’argila sobre un esquelet de filferro. Van fer uns quants curts i una pel·lícula a l’any 2005 (Wallace i Gromit: la maledicció de les verdures). A més, Aardman Studios va fer al 2000 una pel·lícula d’unes gallines que volien escapar de la granja: Chicken run: evasió a la granja, fetes de la mateixa manera que Wallace i Gromit.
En definitiva, la tècnica del stop-motion segueix atraient a molts creadors, tant professionals com amateurs, de cinema o de curtmetratges, per portar a terme les seves idees i projectes.
Col·laboració de Héctor García per al capítol Efectes especials