Filippo Brunelleschi

Col·laboració de Marga Sardà per al capítol Tres dimensions

Filippo Brunelleschi (1377-1446), arquitecte, escultor, enginyer militar i inventor de màquines és conegut per ésser l’iniciador i desenvolupador de les lleis de la perspectiva lineal. Estudiós de les matemàtiques i de la geometria, va em emprar-les amb rigor en els seus projectes, no en va la seva arquitectura es caracteritza per l’equilibri de les proporcions a la mesura de l’escala humana. És un dels primers artistes que van interessar-se pel saber humanista i pel caràcter universal dels coneixements. Va treballar a Florència i va ser molt amic de l’escultor Donatello; de fet, a Brunelleschi se li deu en gran part la formació d’aquest.

Brunelleschi entenia que la bellesa sorgia de l’harmonia entre les parts i d’aquestes amb el tot; la seva obra es caracteritza per l’equilibri i l’austeritat. Va incorporar hàbilment elements clàssics: dels romans, l’arc, i dels grecs, l’arquitrau, les columnes i els capitells, quelcom que va tenir una àmplia influència a l’arquitectura posterior a Europa.

Per comprendre millor la contribució de Brunelleschi cal, però, atenir-se a centre detalls biogràfics. Brunlleschi estava especialment ben educat per a la pràctica de les arts visuals. Com a fill d’un prominent notari, va ser instruït en lectura, escriptura i matemàtiques bàsiques. Un dels seus primer biògrafs també apuntà que va ser instruït en llatí, quelcom només necessari per a algú que desitgés ser metge, notari o capellà. La professió amb la que es va iniciar, però, va ser l’orfebreria, un ofici manual en el qual només els més rellevants practicants d’aquesta podien aspirar a adquirir certa riquesa i estatus social. Malgrat això, l’any 1404, en qual va entrar a formar part del seu gremi, ja havia estat consultat en temes arquitectònics. La seva carrera com a orfebre innovador i escultor estava essent avançada per les seves activitats arquitectòniques. A la seva primera visita a Roma, descrita a la seva biografia, va fer dibuixos dels edificis romans, utilitzant la seva interpretació de la medició de terrenys (agrimensura) per mesurar elevacions, emprant càlculs simples basats en la triangulació.

En els primers anys en què Brunelleschi practicava l’orfebreria, va començar a ocupar-se d’alguns problemes de la visió, concretament de la tècnica de la visió, res a veure amb la pràctica de l’art. Segons una carta datada en el 1413 i el relat del seu primer biògraf, que s’identifica generalment com a Antonio Manetti, es pot considerar que el descobriment de la perspectiva correspon a la primera fase de la carrera de Brunelleschi, abans de que el seu treball en arquitectura i tecnologia adquirissin el seu rol dominant. Aquest descobriment és relatat per Manetti, que descriu dues petites taules de caràcter experimental, actualment desaparegudes. Les taules eren una pintura de dos dels edificis més coneguts de Florència: el Baptisteri i el Palau de la Signoria. De la primera taula se sap que l’espectador tenia que mirar-la reflectida en un mirall, enfront a la superfície pintada, a través d’un orifici, enlloc del cel hi havia una superfície de plata que reflectia el cel real. La segona taula es retallava seguint les teulades dels edificis representats i s’observava posant-la de manera que el cel real completés la pintura. Mitjançant aquest orifici s’obligava al espectador a mirar la pintura, reflectida al mirall, des del mateix punt de vista en què l’havia pintat Brunelleschi. La recta que uneix l’ull del pintor amb el centre d’allò representat seria anomenat anys més tard per Leone Alberti, el primer teòric de l’art renaixentista, com “raig central”, que és l’eix de la piràmide visual el vèrtex de la qual coincideix amb el punt de fuga.

Un fet important a destacar és que Brunelleschi no pinta el cel. A la taula del Baptisteri ho reflexa en una superfície especular i a la segona retalla la fusta per a que el cel pugui constituir el fons de la pintura. Llavors ell es limita a les coses que no ocupin “lloc”, i com que el cel no n’ocupa, no pot ser representat proporcionalment, i per tant l’artista no el pinta. Tot i així, la renúncia de pintar el cel ve donada per un interès com a arquitecte i no com a pintor. Brunelleschi renuncia a pintar el cel perquè ell és arquitecte i pinta edificis, que es destaquen sobre el cel real i no contra un teló de fons. Per tant, Brunelleschi no es preocupava tant de fixar una llei general de la visió sinó de fixar una llei específica de la visió dels edificis, una visió la qual destaqués les qualitat constructives i verdaderes de l’arquitectura.

Historiadors de l’art han postulat al llarg dels anys que Brunelleschi va explotar les habilitats del l’agrimensura medieval, depenent de les elevacions escalades i els plànols dels edificis, explotant instruments científics com l’astrolabi per a mesurar angles visuals, adaptant fórmules geomètriques de la ciència òptica medieval (perspectiva), convertint les tècniques de projecció de Ptolomeu en el mapa de la terra i el cel, adoptant el “simple” procediment de pintar en la superfície d’un mirall pla. La majoria d’aquests procediments podrien haver funcionat, a més de que poden haver-se reforçat o perfeccionat entre elles.

La originalitat conceptual del descobriment de Brunelleschi en relació amb les formes establertes i funcions de l’art va ser tan gran que no va tenir una implantació immediata. Ens haurem d’esperar fins a mitjans de la dècada de 1420 per a poder veure els primers treballs dissenyats íntegrament seguint els principis de la perspectiva de Brunelleschi, degut no només a la originalitat d’aquests principis sinó també a que eren inaplicables en les necessitats diàries dels artistes de l’època. Els procediments depenien d’edificis preexistents i, inevitablement, no eren més que el retrat d’aquests. El pintors no eren contractats per dibuixar paisatges de ciutats, excepte en circumstancies molt inusuals, i un conjunt d’edificis preexistents es improbable que proveïssin un entorn apropiat o adaptable per als temes religiosos predominants. Allò que es necessitava era el mitjà d’adaptar els procediments de Brunelleschi a la creació d’un espai imaginari que pogués actuar en servei de les necessitats de l’artista. Sense aquest mitjà, el potencial de la seva invenció continuaria essent només latent.

Col·laboració de Marga Sardà per al capítol Tres dimensions