Evolució del metre

Col·laboració de Anna Echevarria per al capítol Mesurar les coses

Des que es va crear el metre com a unitat de mesura de longituds, aquest terme ha patit diverses variacions degut, sobretot, a les mancances per reproduir els patrons. Sabem que en un inici el metre era concebut com la distància recorreguda per un pèndol determinat que té un hemiperíode d’un segon, però que es va fixar oficialment el 1799, resultat de la iniciativa de l’Assemblea Nacional de França, impulsada, alhora per l’esperit de la Revolució Francesa i de la Il·lustració. I sabem també que la concepció que es té avui en dia del metre és la distància que recorre la llum en el buit durant una determinada fracció de segon, exactament 1/299 792 458. Però quina és la seva evolució cronològica, com s’ha arribat al metre que coneixem avui en dia? Quins van ser els plantejaments dels científics?

Cal tornar doncs al 1799, quan l’Assemblea Nacional va fixar que la distànica de la deumilionèssima part del quadrant d’un meridià terrestre era igual a 3 peus, 11 línies i 296 mil·lèssimes. Aquesta dada oficial es va materialitzar en un regle de platí marcat pel extrems. Però no va ser fins el 1889, a la Primera Conferència General de Pesos i Mesures que se li va atorgar caràcter internacional. D’aquesta conferència es va extreure que prescindirien de la definició geodèsica i que es limitarien a reproduir còpies de l’únic i original exemplar del metre.

Ja al segle XX, amb la creixent industrialització, es requerien molts patrons de metres i la gent buscava els exemplar per poder reproduir-los ells mateixos amb la major exactitud possible. Però cada vegada era més inviable, les còpies perdien més i més precisió per cada pas de reproducció.

Aquesta situació es va mantenir fins el 1960, quan a la 11a Conferència Generals de Pesos i Mesures es va acceptar el canvi de la concepció del metre. A partir d’aleshores el metre s’aconseguiria per la suma de 1.650.763,73 longituds d’ona d’una radiació taronja emesa per un àtom de criptó 86, d’aquesta manera es reduïa la incertesa a 10E-8. Vuit anys després, el 1968, a la 15a C. G. de P. I M. es va substituir la concepció de segon “astronòmic” a la de segon “físic”, cosa que reduïa encara més el marge d’incertesa, fins a 10E-13.

Amb els anys es va arribar a la conclusió que era necessari manejar exactament la constant c (velocitat de la llum); fixar-li un valor. Per a poder treballar amb ella com una constant de pas i no com a una constant física que calia mesurar. Amb l’acceptació d’aquest canvi, el 1983, i amb la fixació de la velocitat de la llum en 299.792.458 m/s va arribar el nou plantejament del metre. Si bé és cert que la llum recorre 299.792.458 metres en 1 segon, aleshores recorrerà un metre en 1/299.792.458 segons. Amb aquesta nova definició, i amb l’existència de làser estabilitzat de precisió, el metre va assolit la seva definició més clara i senzilla, fins al dia d’avui.

Col·laboració de Anna Echevarria per al capítol Mesurar les coses