Escítala
Col·laboració de Júlia Bullich per al capítol Xifrar missatges
La substitució i la transposició son les dues grans divisions de la criptografia clàssica. La transposició simplement col·loca les lletres del missatge en un ordre diferent a l’original, de tal manera que en sorgeix un anagrama, a primera vista indesxifrable, sobretot si es tracta de missatges llargs amb moltes combinacions possibles. Això és el que fa un dels primers sistemes d’encriptació amb finalitats militars: l’escítala espartana. L’ús d’aquest sistema es remunta al s.V aC i se’n té constància degut a la guerra del Peloponès entre Atenes i Esparta. El general Lisandre dels Lacedemonis va ser qui rebia aquests missatges aparentment mancats de sentit. A l’obra de Plutarc, Vida de Lisandre, ja hi trobem una descripció sobre aquest mètode.
Consistia en un bastó de fusta on s’hi enroscava una tira de pergamí o de cuir i s’hi escrivia el missatge. El nom d’escítala tant s’aplica al bastó de fusta com a la cinta. Un missatger era l’encarregat de portar la tira on hi havia escrit el missatge fins al receptor, que desxifrava el missatge mitjançant un bastó de la mateixa mida que el de l’emissor. Quan s’enrotllava de nou la tira al bastó, les lletres s’endreçaven i constituïen el missatge. L’èxit del sistema es devia a la longitud i el gruix prefixats dels bastons. D’aquesta manera, només eren vàlides per descodificar el missatge, les mides exactes de l’escítala. A més de les lletres que composaven el missatge, també s’hi incloïen altres caràcters o símbols innecessaris per confondre a un possible receptor no desitjat. Aquests símbols desapareixien quan s’enroscava el missatge al bastó de fusta. El sistema d’encriptació grec funcionava a partir de la permutació dels caràcters del text original segons una permutació ‘_’ i un cicle ‘d’ prefixats.
És sistemes d’encriptació van anar evolucionant al llarg del temps. El sistema Cèsar tractava de substituir les lletres del text per d’altres de l’abecedari seguint un ordre lògic. Durant l’edat mitjana, es pretenia evitar la freqüència regular dels símbols d’aquesta manera, s’aconseguia que no fos efectiu el sistema de criptoanàlisi per mitjà del mètode de la freqüència dels símbols. Feien servir un signe per cada consonant i tres de diferents per cada vocal i, a més, hi intercalaven signes sense sentit perquè fos encara més difícil desxifrar el missatge.
Tota l’evolució dels mètodes de xifrat de missatges provenen de l’escítala, el primer sistema d’encriptació de missatges conegut, que utilitzava el mètode de la transposició per desordenar el missatge i, d’aquesta manera, fer-lo illegible pels enemics que no coneixien la tècnica emprada pels grecs.
Col·laboració de Júlia Bullich per al capítol Xifrar missatges