Equador

Col·laboració de Alejandro Medina per al capítol Càlculs de navegants

En geografia, l’Equador és el cercle màxim imaginari equidistant dels dos polos que volteja la Terra, dividint-la en hemisferi Nord i Sud. Per definició, la latitud de l’Equador es 0 graus, sent la posició més llunyana de l’Equador els dos polos, a 90 graus cadascun.

Com bona part de las mesures temporals i geogràfiques que ha establert l’home, el plano de l’Equador té la seva explicació en una qüestió astronòmica, es a dir, en la observació dels astres entorn a la Terra. En l’Equador geogràfic, els dies duren el mateix que les nits, dotze hores cadascun, establint així la jornada de vint-i-quatre hores. Aquest fenomen en té la seva explicació en que en aquest punt de la Terra el Sol i els astres majors triguen el mateix temps en situar-se en el punt més alt que en ocultar-se, o dit de una altre manera, aquest astres passen el mateix temps per damunt de l’horitzó que per de baix. Aquesta circumstancia dificulta la comprensió de els fenòmens de solstici en l’Equador. Així intentarem explicar-ho.

L’equinocci ( del llatí equi, igual, i nocci, nits, per tant, nit igual) es el moment de l’any en el que les nits i els dies tenen la mateixa duració excepte en els polos. Això succeeix dues cops al any, el 20 o 21 de març i el 22 o 23 de setembre, lo que coneixem com solstici de hivern el primer i d’estiu el segon. A l’Equador, la posició del Sol es correspon al plano de l’equador, es a dir, els polos estan a la mateixa distancia del Sol, raó per la qual la llum cau sobre la Terra uniformement. En aquest dies es produeix el canvi d’estació, que es contrari en cadascú dels hemisferis. En aquest “instant” observat des de qualsevol punt de l’Equador el Sol es situa al zenit. No obstant, la manera astronòmica més precisa de definir el equinocci ens obliga a parlar de l’eclíptica. L’ Eclíptica és la línea corba que es forma amb l’aparent moviment del Sol entorn a la Terra sobre el fons immòbil de les estrelles al llarg d’un any. El plano de l’eclíptica és el plano medi de l’òrbita de la Terra entorn al Sol. Com tots sabem, la Terra està inclinada entorn al seu eix. Per tant, entre els plans de l’Equador terrest i el de l’eclíptica es produeix una angulació d’uns 23 graus. Els dos punts en que intersequen aquest dos plans equivalen al dos equinoccis. No oblidem que la Terra manté la seva inclinació en la mateixa direcció en el seu recorregut entorn al Sol, lo que motiva el fenomen de les estacions.

Es estrany pensar-ho, però com hem dit a abans, l’equinocci en té efectes contraris a cadascuna de les dues parts de la Terra. Al equinocci de març, al hemisferi nord; el polo nord passa de 6 mesos de nit a 6 mesos de dia, mentre que a la resta de latituds es passa del hivern a la primavera. Al hemisferi sud, es passa de l’estiu a la tardor, i el seu polo de 6 mesos de dia a 6 de nit.

Però, també hem dit abans que als polos no es produeix un dia dividit en dotze hores exactes. Què passa doncs? Als polos, el Sol no s’aixeca pas, ni culmina (no arriba al zenit) ni es posa. En canvi, el observador situat al polo contemplarà només medi disc solar, descrivint un cercle rasant: es manté a la mateixa altura. Això s’explica perquè els dos polos estan a la mateixa distancia del astre rei, per tant el Sol no en té per on derivà en aquestes latituds. Com dat curiós, dir que encara que anomenem equinocci a una jornada sencera, aquest només es produeix de manera total en un moment donat, ja que una de las seves variables es mòbil: la Terra.

En un àmbit més proper, cal parlar de les característiques climatològiques de la zona de l’Equador, que son bastant curioses. A pesar de torbar-se en la zona del Tròpic, els països més propers a la línea de l’Equador tenen un clima menys suau que els tropicals, però més immòbil. Las temperatures oscil·len poc i la pluja es costant i abundant durant bona part de l’any. No obstant, seran determinats la geografia del país i sobre tot si es troba a prop o no del mar. En països como la República de Equador, la presencia de la serralada andina determina un clima molt diferent en el interior respecte a la zona costera. Encara així, el països de la zona de l’Equador presenten una agricultura similar, ja que aquest clima es idoni per la plantació de cacau, la banana, el bat demoro (sobre tot en centro i sud Amèrica) el tabac, el cafè, el xocolata i en América la patata.

La major part dels 40.075 km de la línea de l’Equador passen sobre la superfície oceànica, no obstant travessa alguna part del territori d’una dotzena de països: Equador, Colòmbia, Brasil, Santo Tomé i Principe, Gabon, República del Congo, República Democràtica del Congo, Uganda, Kenya, Somàlia, Indonèsia, i el enigmàtic Kiribati.

En un àmbit sociològic, la línea de l’Equador se ha vingut a anomenar també la línea de la pobresa. Es considera que aquest traç imaginari divideix el mon entre rics (al nord, amunt, primer mon) i pobres (sud, de baix, tercer mon). Aquest exemple és especialment clar en l’Àfrica, on tots els països més pobres del continent estan per de baix de l’Equador: Zàmbia, Zimbabwe i Angola. Curiosament, es pot observar que quant més ens allunyem de l’Equador, més difícil serà trobar un país especialment pobre. La majoria de països més pobres estan relativament a prop de aquesta línea: Colòmbia, Equador, Bolívia, Congo, Kenya, Tanzània, Gabon, Indonèsia…

Col·laboració de Alejandro Medina per al capítol Càlculs de navegants