Els cables transoceànics
Col·laboració de Jordi Fàbregas per al capítol Telefonia
Establir la connexió telefònica entre dos continents separats per un oceà és una empresa gegantesca. Suposa tendir milers de quilòmetres de cable submarí, creuant fosses i serralades oceàniques. Malgrat tot, així és com va començar la telecomunicació intercontinental. L’any 1956 va concloure la instal·lació de la primera línia transatlàntica submarina, que suportava 36 circuits telefònics i unia Escòcia amb Terranova. El servei de telefonia transoceànica es va implantar comercialment l’any 1927 utilitzant transmissió per ràdio. Tot i això, el problema de l’amplificació va frenar l’estesa de cables telefònics fins a 1956, any que va entrar en servei el primer cable telefònic submarí transoceànic del món, que connectava Terranova i Escòcia. L’any 1964 es va tendir entre Japó i Hawaii el primer cable que va creuar el Pacífic, amb capacitat per a 128 circuits. Altres continents i illes es van unir des de llavors per mitjà de cables submarins. Cal dir que bona part del cablejat internacional necessaris pel funcionament de Internet i el telèfon viatge per sota dels oceans.
Quins tipus de cables s’utilitzen en les connexions transoceàniques? Al principi s’empraven, en general, cables coaxials, que consten d’un filferro conductor de coure i una làmina de coure o alumini que serveix de coberta conductora. El cable coaxial, va aparèixer el 1936 i utilitza una sèrie de conductors per a suportar un gran nombre de circuits. El cable coaxial modern està fabricat amb tubs de coure de 0,95 cm de diàmetre. Cadascun d’ells duu, just en el centre del tub, un fil fi de coure subjecte amb discos plàstics aïllants separats entre si uns 2,5 cm. El tub i el fil tenen el mateix centre, és a dir, són coaxials. Els tubs de coure protegeixen el senyal transmès de possibles interferències elèctriques i eviten pèrdues d’energia per radiació. Un cable, compost per 22 tubs coaxials disposats en anells encastats en polietilè i plom, pot transportar simultàniament 132.000 converses telefòniques.
L’any 1976 es va tendir un dels últims cables coaxials, amb una capacitat de fins a 4.200 circuits de veu. Tot i això, en la dècada dels vuitanta van aparèixer els cables de fibra òptica. Amb aquests cables, els missatges es codifiquen digitalment en impulsos de llum que es transmeten a grans distàncies. Un cable de fibra pot tenir fins a 50 parells de fibres, i cada parell suporta fins a 4.000 circuits de veu. El fonament de la nova tecnologia de fibres òptiques és el làser que aprofita la regió visible de l’espectre electromagnètic, on les freqüències són milers de vegades superiors a les de la ràdio i, per tant, poden transportar un volum molt major d’informació. El díode emissor de llum (LED), un dispositiu més senzill, també s’utilitza doncs resulta adequat per a la majoria de les funcions de transmissió. La primera línia intercontinental d’aquest tipus es va col·locar l’any 1988 i podia transmetre simultàniament 40.000 converses gràcies a la tecnologia digital. La capacitat dels cables ha augmentat des de llavors. En l’actualitat, alguns cables transatlàntics poden suportar fins a 200.000.000 de circuits telefònics.
Com s’instal·len sota l’aigua els cables de telecomunicacions? Es tendeixen en el mateix fons del mar, seguint el perfil del jaç marí. Prop de la costa, i a fi de protegir-los de les ancles o les xarxes de pesca, s’introduïxen en un revestiment sòlid i es col·loquen en una rasa cavada per un vehicle dirigit per control remot.
Col·laboració de Jordi Fàbregas per al capítol Telefonia