Els babilonis

Col·laboració de Lídia Oñate per al capítol Pedres i símbols

La cultura babilònica és difícil d’atribuir únicament a una societat en específic. Per la vall del Tigris i del Èufrates van passar moltes civilitzacions, totes van ser explusades i substituïdes. Però cada una d’elles va anar depositant a Mesopotàmia innovacions tecnològiques i el que anomenem els primers esboços de la ciència. Tot aquest seguit de coneixements és el que coneixem com a cultura de Babilònia, aproximadament amb un llegat de més de 1200 anys, des del regnat de Hammurabi fins a la caiguda de la ciutat amb la conquesta persa.

Babilònia és un antic regne localitzat a la regió de Mesopotàmia, situat al voltant de l’actual Irak. Es va originar a partir de la ciutat-estat de Babilònia, expandint-se per Acad i Sumèria. Tot i que anteriorment ja havia aconseguit desenvolupar diversos coneixements destacant en diversos àmbits, la ciutat de Babilònia va començar a ser rellevant entre l’any 2000 i 1800 aC, amb l’arribada dels amorites, que es van erigir com a reis. Un d’ells, Hammurabi, va concentrar molta importància a l’hora de sotmetre el territori contigu a la ciutat de Babilònia i, així, constituir un petit imperi al llarg de tots Mesopotàmia. Sens dubte, el regnat de Hammurabi va convertir a babilònia en una gran civilització, però després de la seva mort la ciutat va ser capturada pels hitites i, més tard, pels casites, fent de Babilònia un imperi més gran i convertint-la en el seu centre administratiu. Al llarg de la seva història babilònia ha recollit molts reis i conquestes, però el que ha anat mantenint ha estat la seva cultura, abarcant molts àmbits, però sobretot destacant en la religió i l’astronomia.

Els babilonis eren una civilització pròspera, i com tot poble que ha desenvolupat un grau cultural suficient, va crear una mitologia per explicar el món intentant donar resposta a les eternes preguntes: Qui som? D’on venim? A on anem? Van inventar déus com Marduk, el seu déu principal, per explicar tot allò que relatiu a la natura, el món i l’univers. Els déus residien en l’únic lloc inabastable pels babilonis: el cel. Allà van traslladar tota la seva religió i on van identificar el Sol, la Lluna, Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn amb els seus déus corresponents. A cada un li van atribuir característiques en funció del seu aspecte. És el conegut raonament per analogia clàssic del pensament màgic i mitològic.

Els déus s’assemblaven als humans, tenien qualitats i defectes, passions i sentiments. Marduk era el més poderós de tots; Anu era el déu del cel; Entil el déu de l’aire; Ea el déu de les aigues; Sin, la Lluna; Asmas, fill de Sin i déu del Sol; i Ishtar, la deesa del planeta Venus i de l’amor i la guerra.

Una de les formes que tenien els sacerdots d’endevinar la voluntat dels déus era observar les estrelles. Aquest estudi dels astres els va dur a desenvolupar l’Astronomia. Així, van poder dividir l’any en dotze mesos i dividir els mesos en setmanes de set dies cada una. A més es va dividir el dia en hores, minuts i segons (rellotge de Sol), i a cada dia de la setmana li van posar un nom d’un planeta conegut. L’astronomia i la seva necessitat de realitzar càlculs complexos els va dur a desenvolupar les matemàtiques. El seu sistema numèric era segaxesimal, és a dir, es basava en el número 60 i no en el 10.

A Babilònia també es va iniciar la sistemització del temps, ja que el cultiu de cereals requeria un tractament adequat de cada estació, el que implicava l’eleaboració de calendaris i almanac. Fruit de les necessitats de l’agricultura, els babilonis van començar a treballar amb la geometria i l’astronomia planetaria: primer la unitat diària, després el mes (cada lluna nova), i més tard es va determinar el nombre de mesos corresponents al cicle de les estacions. Finalment, cap a l’any 2000 aC, havia quedat establert l’any babilònic en 360 dies repartits en dotze mesos.

L’univers babilònic estava constituït per dues piràmides de set terrasses muntanyoses. La superior, el regne de Bel, era el món visible; i la inferior, el regne de Ea, era l’estança dels morts. Els dos móns estaven separats pel mar Oceà; el Sol, la Lluna i els cinc planetes giraven entorn a un eix vertical, governats per ambdós déus. Els babilonis imaginaven que no només la Terra, sinó tot l’Univers, tenia la forma aproximada d’una cúpula semiesfèrica. Encara que fossin també astròlegs, els astrònoms babilònics no s’allunyaven de les dades directament observables, i en aquest terreny les seves preocupacions estaven regides per un problema fonamental: com ajustar el calendari lunar al ritme del Sol. El moviment dels planetes i la descripció del cel eren qüestions secundàries per ells.

Pels babilònics la Terra esa un disc en forma de muntanya amb un cim muntanyós al centre. Estava rodejada d’aigua i coberta per una volta del firmament que, per ells era sòlida i estava sostinguda pels munts, no per alguna força mística, sinó una serralada sòlida plena de muntanyes que envoltava l’oceà circular que a la seva vegada rodejava la Terra. Així doncs, el món era una espècie de bossa plena d’aire, on la Terra era el sòl i la volta celeste era el sostre. A dalt i a baix es trobaven les aigues anomenades primordials, que a vegades es filtraven produint la pluja i els rius.

Col·laboració de Lídia Oñate per al capítol Pedres i símbols