El teclat

Col·laboració de Judit Pedrós per al capítol Telefonia

El teclat és un dispositiu perifèric de hardware, i que té la funció bàsica d’introduir dades o ordres que li volem donar a l’aparell al que està connectat (per exemple, un ordenador).

El seu disseny i l’ordre de les seves tecles vénen donats per les màquines d’escriure: per tal de que no hi hagués col·lisions entre les lletres més utilitzades, es van desordenar de tal manera que més o menys s’haguéssin d’alternar les dues mans a l’hora d’escriure. La distribució més habitual és l’anomenada QWERTY (el nom prové de les cinc primeres lletres que trobem en la línia superior). No obstant hi ha també algunes variacions com el teclat AZERTY (utilitzat a països francòfons) o QWERTZ, que canvien algunes lletres de lloc.

D’igual manera, existeix un altre tipus de teclat anomenat DVORAK que té com a principal característica que les lletres estan ordenades segons la seva utilització. Tot i que es considera que és més còmode, la gran acceptació del QWERTY fa que sigui pràcticament desconegut a nivell general.

El nombre de tecles varia entre 101 i 104 (per exemple, als països on es parla castellà s’introdueix la lletra “ñ”). A més a més de les tecles corresponents a lletres i números, en trobem d’altres com les de funció o les de comandament, que són útils a l’hora de demanar ordres concretes a la màquina. Així doncs, molts dels moviments que acostumem a fer amb el ratolí poden ser fàcilment suplerts amb el teclat.

Si ens centrem ara amb el teclat dels telèfons, cal veure com han anat evolucionant amb el temps. En un principi els telèfons no tenien tecles, sinó que se’ls demanava els números que volíem marcar mitjançant un disc (s’havia de girar per a cada número i esperar que el disc tornés a la posició inicial abans de marcar el següent).

Als anys 50 però, es va pensar que un sistema de tecles seria molt més senzill d’utilitzar, i després de tenir en compte variables tan importants com ara la distribució de les tecles i la força necessària per prémer-les, es va canviar el sistema.

Per extensió, en els primers telèfons mòbils va copiar-se el sistema. Així doncs, quan van aparéixer els primers, només estaven incloses les tecles referents als números i les de penjar/despenjar.

Amb el pas del temps, el mòbil ha avançat a passos gegants, i cada vegada s’han multiplicat més les seves funcions. Poc temps després de sorgir, es van anar introduint funcions com ara els missatges (SMS). D’aquesta manera, es va col·locar a sota de cada número tres lletres.

Actualment els telèfons mòbils són com petits ordenadors, i les seves aplicacions semblen no acabar mai. A més a més de les tecles abans esmentades, cada marca inclou d’altres tecles que fan més fàcil navegar per dins el sistema: l’OK, les fletxes per moures dins la pantalla, la de tirar endarrera, etc.

Per últim, cal fer especial esment a dos tipus de teclats de telefonia mòbil que han avançat de manera diferent: d’una banda els terminals que tenen les tecles en disposició QWERTY, pensats sobretot per facilitar l’escriptura (ja sigui de SMS, e-mails…). D’altra banda, els telèfons amb pantalla tàctil. Són molts els aparells que ja no utilitzen un teclat clarament diferenciat, sinó que aquest “apareix i desapareix” de la mateixa pantalla, que s’ha convertit en tàctil: l’usuari pot navegar per dins els seu terminal sense la necessitat de fer-ho mitjançant tecles típiques.

Col·laboració de Judit Pedrós per al capítol Telefonia