El Panorama

 

Col·laboració de Cinta Pelejà per al capítol Realitat virtual

Si la virtualitat, entesa com un vector de creació de la realitat, ens porta a parlar directament de conceptes com “simulació” o “immersió”, en la història de les il·lusions òptiques de finals dels segles XVIII i XIX, aquests no poden ser deslligats d’altres conceptes com “realisme”, “il·lusionisme” i, evidentment, “espectacle”. Tot i que la realitat virtual permet la immersió de l’usuari en un ambient mitjançant l’engany de tots els sentits, en aquesta època la característica comú d’aquestes formes d’espectacle naixents residia en la creació d’una forta estimulació visual. La fantasmagoria, per una banda, i el panorama i diorama, per altra, foren les formes populars de representació visual, basades en la curiositat de l’ull, la fascinació i l’excitació per l’espectacle.

Tot i que aquests invents estaven basats en actuacions concebudes per a provocar un plaer visual intens i instantani, i en la producció d’imatges i accions que estimulessin, sorprenguessin i meravellessin al públic, cal senyalar primerament la diferent naturalesa que tenien i que provocaria l’aparició posterior de dues vessants paral·leles d’espectacle visual. Si la fantasmagoria, basada en espectacles amb llanterna màgica, suposava atractiva en la mesura que representava allò sobrenatural i fantàstic amb nous graus de perfecció de la il·lusió visual; l’èxit del panorama vingué donat per l’extraordinari realisme que atorgava a la representació del món visual, pel seu alt grau de versemblança.

El panorama fou inventat l’any 1878 pel pintor escocès Rober Baker. Consistia en un espai cilíndric envoltat d’un teló d’enormes dimensions on es representaven grans paisatges i vistes urbanes que, mitjançant la manipulació de les condicions perceptives de l’espectador, s’aconseguia una il·lusió certa de realitat. El què pretenia el panorama era establir la il·lusió d’allò real en fer que l’ull trobés, allí on mirés, figuracions que estaven fetes proporcionalment i amb els tons exactes als seus referents reals. Aquest fet permetia a l’observador jutjar les magnituds i les distàncies per comparació i aconseguir la il·lusió de real.

El panorama suposà un trencament en la forma de representar i percebre les imatges. En primer lloc, per la creació d’una continuïtat visual. L’espectador es situava al centre de l’espai cilíndric i, desplaçant lateralment la mirada, podia contemplar la totalitat de la representació. En segon lloc, suposà una superació de la composició clàssica del quadre: l’horitzó deixa de ser la línia on es situa el punt de fuga i aquesta es converteix en una línia corba de fuga, representació de l’infinit tal i com es percep des del centre de la circumferència. I finalment, i com a conseqüència de l’anterior, el panorama provocà que la representació d’aquest horitzó circular desencadenés la il·lusió de totalitat, la visió absoluta de la realitat.

Vint anys més tard (1822), a aquest procés el seguiria, i en bona mesura el substituiria, la construcció d’edificis que contenien un altre tipus d’atracció visual que, tot i que estava relacionat amb el panorama, constituïa un avenç respecte a aquest últim en termes de versemblança i de precisió de les superfícies de representació. Els pioners de l’explotació comercial del diorama foren els pintors francesos Daguerre i Bouton. El diorama consistia en una superfícies translúcida pintada per ambdues cares en la què, alternant la il·luminació frontal o posterior, les imatges apareixien i desapareixien. La incorporació de la il·luminació, unida a la pantalla translúcida, va permetre la introducció d’una nova dimensió: el diorama podia evocar la sensació de temps, potenciant així l’efecte realista. En la projecció de A Midnight Mass at Saint-Etienne-du-Mont (1834), per exemple, es podia contemplar el pas del dia a la nit.

Tot i que tant la fantasmagoria com el panorama i el diorama utilitzen la il·lusió visual per a submergir l’observador en una estimulació visual, difereixen, tal i com s’ha assenyalat, en la naturalesa de les maneres mitjançant les quals les imatges s’apoderen dels ulls. Certament, comparteixen la manera de combinar llum i imatges per produir tals efectes. Però, mentre la fantasmagoria entronca clarament amb la tradició figurativa d’allò “fantàstic” i “màgic” (imatges convincents d’allò sobrenatural), els panorames i diorames es troben relacionats amb el realisme figuratiu (imatges convincents d’allò natural).

L’aparició del cinema perpetuarà aquestes dues vessants. Per una banda, ens trobaríem enfront a principis narratius d’històries transparents i envoltants, sostingudes pel realisme i la caracterització dels personatges (provinent de la tradició dels panorames i diorames). I per altra, la dimensió espectacular (que emana de la fantasmagoria de les llanternes màgiques), que ha anat sorgint en el gènere del musical, dels efectes especials del cinema de ciència ficció i de terror i del posterior cinema d’animació.

Però, és en la realitat virtual on es conjuguen totes dues vessants. Hi trobem una reencarnació d’allò espectacular al centre de les formes d’entreteniment i de les diversions populars, de forma que la narració sembla deixar pas de nou a la pura excitació, l’estimulació i l’impacte. Tot i això, sense oblidar-nos de conceptes vinculats a la realitat virtual com són la interactivitat i la immersió, capaços de potenciar la mimesis i la sensació de realitat.

Col·laboració de Cinta Pelejà per al capítol Realitat virtual