El càlcul de la latitud
Col·laboració de Beatriz Amado-Lóriga per al capítol Càlculs de navegants
La determinació de les coordenades de la terra, la latitud i la longitud, que actualment no representa cap dificultat per tal de ser determinada, té al seu darrera una llarga història. Durant anys els astrònoms van intentar buscar fórmules per tal de calcular-les. Mentre que el càlcul de la latitud va ser possible des de gairebé els orígens de l’astronomia, la longitud en canvi, va ser un paràmetre difícil de ser determinat donat que no és un terme que sorgeixi de l’astronomia sinó de la necessitat dels humans de comptar amb la seva presència en els mapes o cartes geogràfiques. Es tracta, doncs, d’una creació totalment humana.
El concepte de latitud va sorgir com a conseqüència de l’observació, per part de l’astrònom grec Ptolomeu, que tant el sol com la resta d’astres creuaven una línea imaginaria pel seu zenit a 90 graus d’alçada. Això el va fer pensar que es tractava de la cintura del globus terraqui. Aquesta línea imaginaria que divideix el planeta en dos hemisferis és l’Equador. Així doncs, la latitud és la distància d’angle que existeix entre un punt de la superfície terrestre i l’equador expressat en graus, minuts i segons. Les línies imaginaries de la latitud son els paral·lels, els quals circumden tot el globus en paral·lel a l’equador.
Com ja hem dit, la mesura de la latitud va ser un problema que va ser solucionat ràpidament pels astrònoms i matemàtics i que va servir d’ajuda als navegants de l’època. Les premisses per tal de trobar una fórmula per calcular la latitud es fonamentaven en que l’elevació del pol celest sobre l’horitzó correspon a la latitud del lloc on es troba l’observador i que la declinació del zenit (intersecció entre la vertical de l’observador i l’esfera celest) de l’observador senyala la latitud en el moment en que un astre creua el seu meridià. Així doncs, abans que apareguessin els primers instruments de navegació, la mesura de la latitud es realitzava mesurant la longitud de l’ombra d’un objecte anomenat gnòmon al migdia. Un cop coneguda la longitud de l’ombra s’havia de calcular l’angle d’incidència resolent el triangle rectangle que formen el gnòmon i la seva ombra.
Amb tot, l’aparició de l’astrolabi ideat per Ptolomeu i millorat primer pels àrabs i després pels portuguesos va ajudar moltíssim al càlcul de la latitud. Els navegants de l’hemisferi nord comptaven amb l’estrella polar per tal de trobar la seva latitud, ja que aquesta els hi mostrava el pol nord celest i no era difícil mesurar la seva alçada amb els instruments de que disposaven. A l’hemisferi sud la prolongació del “braç major” de la Creu del Sud era l’encarregada de mostrar el pol sud celest.
Amb l’aparició del sextant, però, el mètode més emprat per calcular la latitud era aquell que es fonamentava en el càlcul de l’alçada del Sol. Per tal de fer-ho calia saber l’hora exacta del migdia del lloc i l’alçada del sol en aquest moment i tenir una taula de declinacions solars ja que el sol no es troba sempre en la mateixa posició, pot variar segons l’època de l’any en la que ens trobem. Així doncs, el coneixement d’aquestes dues informacions ens permet saber en quin paral·lel ens trobem en un moment concret, i per tant, conèixer la latitud.
En l’actualitat el càlcul de la latitud, així com el càlcul de la longitud, és realitza mitjançant satèl·lits i instruments de gran precisió que han deixat obsolets tots aquests mecanismes. Tot i així, molts navegants segueixen coneixent i emprant alguns d’aquests càlculs.
Col·laboració de Beatriz Amado-Lóriga per al capítol Càlculs de navegants