Drets d’autoria
Col·laboració de Clara Bofill per al capítol El ciberespai
La controvèrsia actual en el món d’Internet provocada pel conflicte d’interessos entre el dret de propietat intel·lectual i les necessitats dels usuaris està a l’ordre del dia. És interessant, doncs, fer un repàs per l’actual situació jurídica del tema.
La propietat intel·lectual o drets d’autor es regula a l’Estat Espanyol per un reial decret legislatiu: 1/96 de 12 d’abril. Es tracta d’una disposició normativa amb rang de llei, un text refós que unifica les normatives anteriors. Posteriorment hi ha hagut reformes parcials del text. L’article 20 de la Constitució Espanyola protegeix la propietat intel·lectual i reconeix i protegeix la producció literària, artística, científica i tècnica, així com la llibertat de càtedra. Es reconeixen els drets d’autor pel sol fet de la seva creació; es reconeix la propietat sobre la creació.
Cal destacar que el sistema europeu es fixa en la figura de l’autor a diferència del sistema de copyright americà que es fixa en qui té la titularitat dels drets, sigui o no l’autor. A EUA és un dret més econòmic, més mercantilitzat. Per això és menys complex que l’europeu i, de fet, en el futur serà l’únic existent perquè cada vegada és més difícil protegir l’autoria.
En un doble sentit, podem diferenciar entre els drets morals d’autor i els drets patrimonials d’autor.
Els drets morals són de caràcter irrenunciable i inalienable. Significa que no hi podem renunciar ni comerciar. Entrarien aquí el dret a decidir si l’obra ha de ser divulgada i en quina forma; exigir el reconeixement de la condició d’autor; exigir el respecte a la integritat de l’obra i a impedir-ne modificacions o alteracions; i els drets a modificar la pròpia obra o a retirar-la del comerç per canvi de conviccions intel·lectuals o morals. L’obra, doncs, no és més que una prolongació de la nostra persona (segons el concepte del sistema continental).
Els drets patrimonials de l’autor són objecte d’alienació i renunciables. A l’autor li correspon l’exercici exclusiu dels drets d’explotació de la seva obra en qualsevol forma. Quatre drets se’ns menciona, de manera no exhaustiva: el dret a la reproducció de l’obra; el dret a la distribució; el dret a la comunicació pública; i el dret a la transformació, traducció o adaptació. Els drets d’explotació poden ser transmesos de dues maneres. “Per mortis causa”, que com indica el nom la causa que provoca la transmissió dels drets a una tercera persona és la mort de l’autor (dret de successió). O “per intervius” que implica que la transmissió ve donada per un acord entre les parts. La llei exigeix uns requisits perquè es doni aquesta transmissió de drets intervius. La cessió ha de ser per escrit i pautada. Ha de limitar l’àmbit territorial de la cessió (si no s’especifica aquest àmbit, es sobreentén que el pacte de transmissió queda limitat al país on es realitza el document de cessió). Ha de lmitar l’àmbit temporal (en el cas que no s’especifiqui la durada de la cessió, se suposa que la transmissió expira als cinc anys). I ha de limitar l’àmbit material. És a dir, quin dret es cedeix: el de reproducció, el de comunicació pública, etc.
La cessió intervius pot ser gratuïta o onerosa. La llei preveu que la forma d’establir el preu a la cessió sigui un % dels beneficis de l’explotació de l’obra. Encara que, segons l’article 46 de la Llei de Propietat Intel·lectual es preveu la possibilitat de cedir els drets a canvi d’un preu fix. La cessió pot donar-se de manera exclusiva (qui rep els drets pot explotar l’obra amb exclusió d’altres persones, fins i tot del pròpi autor), o no exclusiva (el cessionari explota l’obra en lliure concurrència amb altres cessionaris, i fins i tot amb concurrència directa amb el propi autor).
És important apuntar que els drets d’explotació tenen una durada limitada: duren tota la vida de l’autor més 60 anys després, període que es contempla per l’aprofitament dels mateixos drets per part dels hereus de l’autor. Llavors la titularitat passa a ésser de domini públic o universal i, per tant, tots en podem fer ús.
La diferència bàsica entre els drets patrimonials i els morals és que els primers poden ser objecte de cessió a tercers (tots els drets o bé uns quants), mentre que els morals no.
A Catalunya el registre de la propietat intel·lectual és competència de la Generalitat, del departament de cultura. La llei de la propietat intel·lectual preveu l’existència d’un registre de la propietat intel·lectual. La inscripció a aquest registre és voluntària i no és constitutiva de res. La llei reconeix l’autoria d’una obra intel·lectual pel fet de la creació de la mateixa, no pel fet de la inscripció en el registre. D’aquesta manera, la inscripció reforça l’autoria. Així, per exemple, en cas de dubte sobre la titularitat d’una obra, el fet d’estar registrat esdevé un punt a favor per la persona que l’ha registrat.
Per altra banda, què passa quan l’objecte de treball d’un treballador que exerceix la seva professió sota un contracte, és la creació? De qui són els drets d’explotació de la propietat intel·lectual? De l’autor creador o de l’empresari? Segons l’Article 51 de la Llei de la Propietat Intel·lectual, els drets d’autor, en aquest cas concret, es regeixen pel que es va pactar entre l’empresari i el treballador a l’hora de firmar el contracte. Si en el contracte no hi ha cap referència se suposa que els drets d’explotació han estat cedits en exclusivitat a l’empresari ja que a canvi de la feina creativa rep una remuneració econòmica.
En el cas dels professionals dels mitjans de comunicació, encara que no existeixi pacte individual, si als Estatuts de redacció o als convenis col·lectius dels treballadors d’aquest mitjà hi ha una referència a aquest aspecte, es pot establir un pacte de caràcter genèric. D’aquesta manera, segons l’Estatut de redacció marc de Catalunya, els drets d’autor estan d’acord amb l’Article 51 amb el matís que si l’empresari vol vendre o cedir els drets a terceres persones ha de demanar permís al treballador o bé li ha de donar un % de la venda o cessió.