Diapasó
Col·laboració de Mireia Grau per al capítol El profeta dels números
Diapasó és un terme amb diferents significats, però tots ells estan relacionats amb el camp de la música. Etimològicament aquesta paraula prové del grec diapason i aquest terme és a l’hora una abreviació de dià pasõn khordõn que significa ‘a través de totes les cordes’. Aquest era el nom que donaven els grecs a l’interval d’octava, ja que és aquell que conté ‘totes’ les notes d’una escala’.
Així doncs, tenim que en primer lloc, diapasó és el terme que en la teoria musical grega, i més tard en la medieval i renaixentista, designava l’interval perfecte d’una octava, és a dir, aquell interval que consta de cinc tons, tres majors i dos menors, i de dos semitons majors.
Per un altre costat, en la construcció d’instruments musicals, s’anomena diapasó a la regla en la qual estan fixades i determinades les mesures i les direccions convenients per a poder donar forma a cadascuna de les parts d’un instrument, com per exemple la mesura per a tallar els canyons dels orgues o les cordes dels clavicordis, entre d’altres. En concret en la construcció d’orgues i d’alguns altres instruments de metall el diapasó és la relació que existeix entre la longitud i el diàmetre dels tubs.
En tercer lloc, en els instruments de corda com el violí o d’altres, el diapasó (o en aquest cas anomenat també batedor) és una peça de fusta que cobreix la part superior al mànec i sobre el qual hi recorren les cordes. És a dir, es sobreposa el diapasó al mànec i damunt d’aquest són subjectades les cordes amb els dits de la mà esquerra. El diapasó serveix per a fer-ne variar l’altura de llur so. Si l’ instrument té trasts, com en el cas dels instruments de corda puntejada, aquests estan incrustats en el diapasó.
D’altra banda, també s’anomena diapasó al so que determina tota la sèrie de sons utilitzats per un instrument o un conjunt d’instruments ja que és el so de referència convencional que condiciona els sons restants del sistema musical.
I per últim, un diapasó també és un eina que s’utilitza per fixar l’altura del so. Existeixen diapasons de forquilla, de boca, electrònics, etc. Les avantatges dels diapasons electrònics és que sintetitzen la corba sinusoïdal pura, i poden produir qualsevol freqüència, mentre que el tradicional només vibra en una. Com a curiositat, dir que existeix un piano, el piano Rhodes, que utilitza martells com els d’un piano convencional, però que en comptes de colpejar cordes, colpeja una espècie de diapasons, un per cada tecla. D’aquesta manera el piano elèctric no es desafinava mai, ja que l’afinació d’un diapasó no varia en el temps i en canvi la de les cordes sí.
El diapasó de forquilla, però, és el més conegut, i és un petit instrument en forma de U utilitzat pels músics per obtenir, al colpejar-lo, un so o to determinat amb el qual s’afina l’altura del so dels instruments de música.
Normalment es fa servir per afinar instruments musicals d’acord a una afinació concreta. El diapasó dóna la pauta d’afinació que seguiran tots els altres instruments de l’orquestra. Antigament, els instruments fàcilment s’afinaven de manera incoherent entre sí. Actualment, a les orquestres només l’oboè s’afina respecte un diapasó. Després tota la orquestra s’afina respecte l’oboè. El diapasó també l’utilitzen directors de corals per donar el to.
El diapasó de forquilla està fabricat de metall, generalment d’acer. Aquest material permet que generi un so pur, gairebé sense harmònics, que no varia amb els canvis de temperatura.
Quan es colpeja i se’l fa vibrar, concretament a 435 vibracions per segon, el diapasó genera una onada sinusoïdal gairebé inaudible, de manera que per escoltar-lo s’ha d’aproximar l’instrument a l’oïda, o bé amplificar-lo recolzant-lo en una caixa de ressonància, com per exemple la caixa d’un instrument de corda. Les onades sonores es produeixen degut a la vibració dels objectes que ve donada pel moviment de les puntes del diapasó d’un costat a un altre, tot agitant les molècules d’aire circumdants. Aquest tipus de diapasó emet el so a una freqüència directament proporcional al seu diàmetre i inversament proporcional a la seva longitud al quadrat.
Els sons parcials que dóna aquesta vibració són inharmònics o sobretons, que desapareixen ràpidament de manera que només queda la nota fonamental. El diapasó més utilitzat es l’anomenat La 440 d’ exactament 440 Hz. A sota l’aigua, un diapasó de 440 Hz ofereix una freqüència d’ aproximadament 650 Hz.
El diapasó de forquilla va ser inventat al 1711 per John Shore, sergent trompetista de la cort anglesa, el qual tenia partitures escrites específicament per a ell per George Friederich Handel y Henry Purcell. Més tard, Rudolph Koenig el va perfeccionar i el va deixar tal i com el coneixem avui en dia.
Per últim, dir que hi ha el monocordi, que és un instrument antic amb caixa harmònica i una única corda, que es tocava amb una pua i servia de diapasó. Per afinar-lo, donat que només disposava d’una corda, s’havia d’aplicar una tensió concreta que produís la nota desitjada. Aquesta nota es podia fixar gràcies als intervals definits per Pitàgores, el qual va descobrir que es poden fixar diferents longituds de corda cada una relacionada a una nota diferent.
Així doncs, el diapasó és en un sentit ampli, un sinònim d’harmonia, de perfecció d’ordre, d’afinació, que a més concentra en ell la relació entre la música i la matemàtica.
Col·laboració de Mireia Grau per al capítol El profeta dels números